UNA OCUPA A L'ÀTIC

Recordo la distància zero entre nosaltres,
la pell frec a frec.

Recordo l'olor suau i natural del teu cos nu,

sota la tènue llum vermellosa d'una bombeta vacil·lant.

Les teves mans, els teus llavis, els teus ulls,

ho tinc tant pressent que em sembla continuar besant-te.

Cuixes blanques i suaus,

fantàstics pits coronats amb crispetes rosades.

No va haver mai cap t'estimo...

així i tot et vas quedar clavada en mi.

Dolça, ets com una espina al cor

amb la que s'ha de conviure.

Els cabells llargs et tapen la cara,

i jo espero no perdre mai la memòria.

.

CURT I INTENS PER SEMPRE...

Hi ha vegades que la intensitat d'una estona és tal que la comences a enyorar just des del mateix moment en que te'n adones que ja és finida.

Són aquells moments que inexplicablement se t'escapen i no has fet res per evitar-ho. Pot ser els estats d'ànim  de cops ens juguen males passades, potser la falta de capacitat per allargar o retenir bones sensacions ens duu inevitablement a l'enyorança.

En casos com aquest sort en tenim de la memòria que amb el simple fet de tancar els ulls ja podem reviure qualsevol moment viscut.