UNA OCUPA A L'ÀTIC

Recordo la distància zero entre nosaltres,
la pell frec a frec.

Recordo l'olor suau i natural del teu cos nu,

sota la tènue llum vermellosa d'una bombeta vacil·lant.

Les teves mans, els teus llavis, els teus ulls,

ho tinc tant pressent que em sembla continuar besant-te.

Cuixes blanques i suaus,

fantàstics pits coronats amb crispetes rosades.

No va haver mai cap t'estimo...

així i tot et vas quedar clavada en mi.

Dolça, ets com una espina al cor

amb la que s'ha de conviure.

Els cabells llargs et tapen la cara,

i jo espero no perdre mai la memòria.

.

CURT I INTENS PER SEMPRE...

Hi ha vegades que la intensitat d'una estona és tal que la comences a enyorar just des del mateix moment en que te'n adones que ja és finida.

Són aquells moments que inexplicablement se t'escapen i no has fet res per evitar-ho. Pot ser els estats d'ànim  de cops ens juguen males passades, potser la falta de capacitat per allargar o retenir bones sensacions ens duu inevitablement a l'enyorança.

En casos com aquest sort en tenim de la memòria que amb el simple fet de tancar els ulls ja podem reviure qualsevol moment viscut.

DONES AL MEU JAÇ

Com cada nit obro la finestra just abans d'anar a dormir. Avui plou i sento el soroll de les gotes espetegant contra el terra al final del seu recorregut cel avall. Relaxat per la cançó de l'aigua, caic abans de sumir-me el el son profund que per l'hora ja pertoca, en el mar dels records i allà m'he trobat amb unes quantes dones de les que per bé o per mal han compartit amb mi un temps indefinit en un espai anomenat llit, precisant més... el meu llit.

Ves per on entre la vigília i la son avui he navegat per sensacions viscudes tot fent un repàs de les meves peripècies varies, danses d'amor i sexe, de sexe, d'amor... 

Recordo la primera parella que vaig tenir, ...Oooh!!! con n'estava d'enamorat, i que bonic va ser anar descobrint la profunditat del sexe, el compartir inexperiència, el descobrir-nos plegats. Un món nou de sensacions que suplia la falta de desenvolupament en el tema, tot i així em queda un agradable record d'aquelles trobades sexuals, segur que va lligat de certa nostàlgia. 

Tot comença i tot acaba, amor/dolor, i m'estalvio força temps tornar a patir, sense amor no hi ha ferida.

Passat el temps i mentre estava  vivint noves sensacions mai pensades, mentre m'anava descobrint  en entorns hostils com la muntanya, em veig immers en una història prohibida. Una dona decidida juga, aposta i guanya la partida. Un gran domini del sexe, ...quina festa (Déu, no us imagineu quan vaig aprendre). L'amor que tenia ben tancat s'escapa per una escletxa, no me'n adono, i de la nit al dia torno a estar ben ferit, molt dolor, tant com per dansar amb la mort.

Escamat d'enamorar-me decideixo a les hores ...només sexe a partir d'ara que l'amor és un turment . 

I  així  fou,  tot llençat  al sexe a  seques i anar  sumant  experiència  per  acabar descobrint  que  el  sexe no sempre és bo, i no sempre és cosa d'homes, que les dones també fallen. 

En  la  vivència desagradable vaig intuir una  lliçó però  no em queda gens clara. Deixo doncs  passar un bon temps,  no hi ha  amor,  no hi ha  sorpreses i el sexe de retruc queda aparcat.

I segueixo fent ma vida i tot el món continua..., la terra segueix voltant, les estacions van passant i jo vaig fent despreocupat i amb tota tranquil·litat. De cop sense ni plantejar-m'ho apareix una altre dona (...aii!!! Déu meu, per què m'agradaran tant), m'atrau molt, més del que jo voldria. Persistint en l'atracció al final acaba al jaç. Tenint present experiències i recordant molt dolor, intento eludir l'amor. Però hi ha sexe, que no fa mal i és bonic, que és tonificant i agradable. Inexperta però entregada, fantàstica... la millor no hi tinc cap dubte, però el Jo insolent l'aparta...

Por d'enamorar-me pot ser!!!???

Sic!!! sempre em penediré de no haver-li fet l'amor. Lliçó apresa i endavant, mentre tant l'amor m'ataca i el rebuig em força a un pols, he de guanyar-lo i el guanyo. Uufff!!! ha anat de ben poc, em dec haver sortit per l'edat que ja m'està fent ser un gat vell.

Arribats a questa alçada potser ara ja tots sabem que amb un clau pots treure un altre... i un bon polvo de vol xàrter  em torna a posar en circuït, però vista l'experiència he renunciat a aquell sexe... només sexe.

Ara sempre va adobat d'amor, doncs en lloc he vist escrit que aquest hagi de ser etern (tot i que pugui). L'amor pot durar un dia, ...una nit, i si cal només unes hores, però sempre ha de ser present a l'hora de jugar al sexe, doncs ho millora moltíssim en tots, tots, tots els aspectes.

Cada dia sóc més gran i aprenc de cada minut que passa...




o que tard que és, ara ja me'n adormo...

Uuuummmm...!!! quina olor a terra mullada.

LES EVOLUCIONS NO SEMPRE PRENEN LA DIRECCIÓ QUE UN VOLDRIA

No tinc gens ni mica de ganes d'escalar. Si ma mare m'hagués sentit dir això de ben segur que hagués saltat de joia. Mai hagués dit que arribaria el dia en que sentiria això. Escalar és molt més que pedres i cordes, són companys, és ambient, és sintonia, tot plegat fa l'essència i jo l'he perdut. Potser algun dia un "tatxingorri" amistós me la retorni al cap vespre mentre es pon el sol més enllà de les muntanyes.

Tot evoluciona i no sempre ho fa en la direcció que un voldria. El distanciament m'ha donat certa perspectiva i he pogut fer un cop d'ull al passat més pròxim, he passat els darrers vint-i-tres anys de la meva vida estretament vinculat al Centre Excursionista Sant Boi, i ara sento que és el moment de respirar aires nous, al mateix temps que el Centre anava mutant fins a convertir-se en l'actual CESBOI jo anava perdent afinitat fins al punt que ara el vincle és un fil de romanticisme i enyorança, teixit en el record d'uns temps que possiblement han sigut els més feliços de la meva vida.

Però les coses són així, tot va cap endavant, tot evoluciona, per què tot és com ha de ser. Cal que sigui així per obligar-nos a fer passes que d'altre manera no faríem,  per obligar-nos a avançar i no quedar clavats i immobils en un redord.

Així que seguiré obrint portes, i tancant com menys millor. M'intriga tot el que puc trobar i experimentar...

...de cop tinc certa presa.

ufff!!! ...quines ganes de viure

Una abraçada companys i companyes, ha estat un plaer.   

...I DE NOU SANT JORDI

Un altre any, una altre diada de Sant Jordi, de les darreres viscudes com a esclaus. La nostra colonització està arribant al seu final.

A la recepció oficial del govern de la Generalitat, no hi ha hagut lloc per l'ostentositat, aquest cop la austeritat ha marcat l'acte de Sant Jordi. Un cafè pels convidats i  endavant que no hi ha més... la crisi  senyors,  la crisi.

OOooh!!! ...i una imatge per recordar, el senyor Artur Mas, indigne president de la Generalitat, recordant-nos amb cara d'amargat la seva cantarella del pacte fiscal, no sé si és pot ser més farsant o més il·lús. Però aquest cop la tornada de la cançoneta li feia tremolar les cames, ens diu que si l'Estat espanyol intervé el govern de la Generalitat, hi hauran eleccions anticipades. De cop m'ha vingut la imatge de Mordor estenent la seva ombra fosca per tot arreu, que petit i roïn  m'ha semblat el president.

Igual es pensa aquest home que se l'escoltaran a espaÑa, si quan se'l miren el veuen amb un barret de picarols saltant al costat del que mana pidolant una engruna. Podria passar a ser l'home que va proclamar el retorn a la llibertat d'un país que porta tres-cents anys ocupat, vilipendiat, oprimit, en un intent d'anorreament constant i la seva covardia el portarà a no ser ningú, a ser el mateix ningú que és ara. 

Ja us dic un president indigne, que torna a amenaçar amb l'espasa de les retallades que afecten el bon funcionament i la vida quotidiana del poble en lloc de dir PROU!!!  i plantar-se d'una puta vegada. Sap de sobre que amb la quantitat  que l'estat espanyol ens roba cada any ens en sortiríem força ràpid, però no, no es plantarà, per fer això s'ha de tenir valor i dignitat. I el senyor Mas això no sap ni que és.

El temps precipita els esdeveniments, hi haurà canvis molt aviat, més aviat del que molts ens pensem. Cap arbre s'aguanta amb les arrels podrides, cap casa dura si els fonaments són de sorra com ho són a l'estat espanyol (ja ni els països sud-americans el respecten -Argentina vs Repsol YPF).

I el drac s'ho mira, ara ja gran assegut al seu sofà, recorda aquell Sant Jordi que era amic seu, per cert ja en fa molt que va morir i al seu enterrament només hi era ell, quantes voltes que dóna la vida i com ho simplifica tot la mort. Com li hagués agradat al cavaller veure com la mala sang del gallinot imperialista se li està podrint a les venes i ja veu el seu final.

En record de la epopeia de dos amics que jugaven a enfrontar-se per aconseguir els favors i l'amor d'una amiga comuna, s'ha anat forjant una llegenda i el drac mai va desmentir que tot havia estat un joc, ni en Jordi, ni la noia de la que no en sabem el nom. I la capacitat de la gent per distorsionar l'informació aquest cop ha acabat donant uns fruits impressionants i inesperats, una festa d'amor i cultura

...LA FESTA DE L'AMOR I LA CULTURA simbolitzada amb llibres i roses que s'escampen pel país com si es tractés del desbordament d'una emoció continguda. 

Tot ho amara l'olor de rosa i les lletres dansen pel carrer, el poble s'encamina cap a la seva llibertat i els polítics continuen defraudant mentre s'empassen la fel amb un somriure postís.

VISCA SANT JORDI!!!

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

I ...SOBRE TOT VISCA EL DRAC QUE TÉ LA SANG MÉS NOBLE I DIGNE QUE ES POT TROBAR. TANT DE BO TOTS PORTEM UNA GOTA DE SANG SEVA BARREJADA AMB LA NOSTRA D'ON TREURE EL CORATGE QUE ARA ...JA!!! NECESSITEM

.

QUAN ELS INEPTES PRENEN DECISIONS

No sé qui n'és el responsable però s'ho hauria de fer mirar. Porto tota la vida gaudint del Montbaig, la muntanya de Sant Ramon per a tots els santboians. M'he sentit agredit al descobrir mentre corria per la muntanya la destrossa forestal que estan practicant a la zona.

AIXÍ ERA

Una cosa és netejar el sotabosc i una altre és destruir el bosc directament. Algú no ha entès que el Montbaig és una muntanya, petita sí, però una muntanya i no un jardí de ciutat.

No sé en prevenció de que es pot destruir d'aquesta manera el bosc, això que estan fent no és fer una esclarissada, no ho és quan talles arbres de mida considerable i fas desaparèixer tots els arbusts. El responsable, qui sigui, tampoc es deu haver plantejat que en la nostra muntanya també hi ha fauna que ben segur s'està veient afectada per la destrossa aberrant del seu entorn.

AIXÍ L'HAN DEIXAT

No sé si depen directament de l'Ajuntament de la nostra vila, però si és així que s'ho mirin ben bé, que està ben clar que tenen a un o uns quants ineptes treballant a dins.

Tampoc sé si arribarà a qui calgui el missatge, però tinc la necessitat de demanar als responsables de tal ximpleria que deixin de destruir els paratges naturals del poble, en nom del que sigui perquè res serveix d'excusa per la desforestació aberrant exercida a la nostra muntanya, la nostra muntanya de Sant Ramon.

                                                                                                        

                                                                                                              

FOTOGRAFIES DEL DESASTRE:

ABANS VERD I PLE DE VIDA

ABANS SENTÍEM ALS OCELLETS CANTANT

ARA FINS I TOT ES DESDIBUIXEN ELS CAMINS

AIXÒ NO ÉS ESCLARISSAR EL BOSC 

TALLANT INDISCRIMINADAMENT

ARRASANT EN LLOC DE NETEJANT

AIXÒ HO DEUEN CONSIDERAR ESPÈCIE INVASORA (TELÈFON DE REFERÈNCIA)

DEPRIMENT, NI ES SENTEN OCELLETS AQUÍ, ARA

RECORDEM QUE ERA AIXÍ

I ARA ÉS AIXÍ

VANDALISME ENCOBERT 

ÉS EL FRUIT DE BRÈTOLS AMB PODER DE DECISIÓ

REFLEXIONEU,
SI EN SOU CAPAÇOS,
ABANS DE DESTRUIR-HO TOT!!!














.

UN CÀNCER EN LA CONSCIÈNCIA

En la política catalana actual hi ha molts personatges que em fastiguegen, però hi ha un en concret que em resulta especialment repulsiu, és en Duran i Lleida, aquest home és com un tumor maligne en la consciència nacional catalana.

En aquest país ja fa tants anys que vivim respirant la contaminació que ens arriba de l'exterior, que ja  la tolerem com a normal i ens ha acabat semblant respirable. Amb tanta porqueria amarant-ho tot no m'estranya que acabin apareixent càncers com en Duran amb una metàstasi anomenada  UDC (Unió Democràtica de Catalunya), que ens xucla l'energia vital per sobreviure com a poble i ens va deixant ofegar lentament en la cada cop més letal contaminació de l'exterior.

I si per si això fora poc, aquesta contaminació afavoreix l'aparició d'una mena de paràsits agressius, d'antigens que poc a poc però sense treva ens van colonitzant, ens fagocitan la personalitat pròpia del país, la manera de ser i de fer i van imposant sense cap escrúpol el seu caràcter i tarannà. I estan tant ego-inflats   que s'atreveixen a acusar els leucòcits d'esvalotadors sense control, pel sol fet de fer la seva feina, per desenvolupar la seva tasca d'agents immunitaris.

Els medicaments que ens han receptat mentint-nos, dient-nos que eren la cura definitiva a la malaltia que patim, han resultat ser el que ens esperàvem, el xarop Artur Mas de la marca CDC (Convergència Democràtica de Catalunya) no cura aquesta malaltia.

És evident que la fusió d'aquestes dues marques CDC i UDC dóna  un producte que resulta no ser un medicament efectiu, és simplement un placebo. Aquest placebo anomenat CyU hi ha molts que se l'han pres i es pensen que estem curats, però això només ens fa perdre un temps preciós per lluitar contra la malaltia de forma efectiva, un temps que el càncer utilitza per anar guanyant terreny amb l'ajuda dels agents infecciosos abans anomenats.  

Després de certes experiències vitals me'n adono que només ens queda confiar en nosaltres mateixos i la nostra voluntat de voler curar-nos. La vacuna ja està preparada, doctors de tot el món asseguren que és una solució  totalment viable, a més se sap que funciona per que està més que provada, allà on s'han vacunat els està anant molt bé, i no només s'han curat sinó que ara són molt més forts que abans de fer-ho.

VACUNEM-NOS AMB INDEPENDÈNCIA,

...ENS VA LA VIDA I ÉS URGENT!!!