REFLEXIONS EN CALENT

De vegades s'escapa la vida davant de la nostra impotència. És frustrant aquella sensació davant de qui estimem sense poder fer-hi res, com l'aigua que s'escapa quan la volem retenir entre les mans gaire estona, i per molt que ens esforcem se'ns acaba escolant entre els dits.

Hi ha persones que senzillament fan el món més bonic, i la seva mort ens treu a tots una mica de llum. Deixant-nos així una mica a les fosques, i una mena de buidor que només el temps, els records i l'esperança  acabaran mitigant. 

No cal que ho digui, però de tots és sabut que cal continuar endavant, ens toca viure i és el que hem de fer, però com un tatuatge durem per sempre més amb nosaltres aquells que ens han deixat emprenta, a aquelles persones que amb la seva excepcionalitat s'han fet amb un racó de la nostra ànima.
Tinc la sensació que vaig fer tard un cop a la meva vida. Potser havia de ser així.



.

LAURA

Començo directe, sense embuts. M'ha tocat molt la mort de la Laura als 53 anys. La meva relació amb ella durant la meva vida ha sigut mínima, es podria dir que pràcticament insignificant.
La Laura és la fillola del meu pare. És aquella nena amb la que vaig compartir el meu llit una nit quan teniem entre cinc i set anys, és amb la que havia jugat junt amb les seves germanes alguns dies d'estiu a Malgrat i alguna tarda a una masia de Begues. 
La Laura és una dona que me'n alegra el cor només de veure-la, sense cap motiu especial. Els pocs cops que ens hem vist d'adults m'he sentit molt a prop i mai he pogut evitar pensar que guapa que és aquesta dona (en tots els aspectes).
Sense relacionar-nos, doncs les nostres vides han anat en direccions diferents, ni tant sols han sigut camins propers, però sempre he sigut conscient de la seva existència. "papa, truca a la Laura a veure com està, que fa temps que no en sabem res..."

El 24 de desembre d'aquest 2016 sobre les nou del matí per telèfon ens arriba una colpidora notícia. Sa mare ens diu que la Laura és morta. El càncer ens ha guanyat una altre guerra.

S'ha apoderat de mí una gran sensació de perdua, incomprensible, fins i tot per a mí. La Laura és com un record molt positiu al meu cor, però ni estava a la meva vida ni jo a la seva. Així i tot és com si d'una pessigada m'haguessin deixat una ferida en carn viva, i no ho puc entendre. Pot ser era un amor platònic i encara no me'n havia adonat, no ho sé,  ... no tinc resposta. No m'explico el que sento.

El dia de les seves exèquies li vaig dir a en Joaquim el seu marit "...no entenc com és que m'ha afectat tant, la meva relació era mínima" i sense dubtar ni un segon em va respondre "era una dona excepcional"

Pot ser era això, la Laura era, és, una dona excepcional.

Tinc l'esperança de retrobar-me també amb ella en aquest univers que no s'acaba i me'n alegraré com sempre molt, molt, moltíssim de veure-la. 

     LAURA PEÑA SANTA MARIA

UNA MICA DE SEXE SEMPRE VA BÉ

Ja que ens hem trobat, aprofite'm-ho..., juguem una estona a redescobrir-nos sota els llençols. 

Suors, olors, carícies i petons. M'amanyagues, t'acarono, un somriure amb ulls tancats mentre vivim el present més absolut senzillament gaudint del moment a l'extrem. 

Extraordinàriament bonic en la seva simplicitat. Ni tant sols les busques del rellotge gosen moure's, per no pertorbar les ànimes que es fonen i es separen com en una dansa de fum de colors.

I ho donem per acabat, no hi ha cigarreta doncs no fumen. Sense tabac i comentant la jugada ens veiem en l'obligació de tornar a començar...

Guapissima... el sexe que bé que va!!!

TORNA EL DRAC, 23 D'ABRIL

23 d'abril, brisa de guerres llegendàries entre homes i dracs. De cavallers i princeses sobre camps de roses tacades de sang. D'històries relatades en paper per sobreviure a la memòria de tots.

S'acaba el dia, de ple en el capvespre, el present en un metre quadrat de terra, el passat darrera una cantonada, i el futur per descobrir darrera la seva mirada.

Temps i espai es conjuren per refrescar-me els records de qui voldria oblidar. No entenc res i vull entendre. Per què tot és com és?

He d'apagar una flameta que dins del cor tinc guardada, no sé pas per que resta encesa, quin sentit té si em dificulta avançar.

M'hauré d'encomanar al drac, que del sant i cavaller no me'n refio...

...Aaiii... i la princesa no em vol.

Bé, un altre any que em consolaré llegint un bon llibre sota el llum daurat d'un tranquil racó de casa. I la rosa fent companyia en un gerro a sobre la taula, com que no hi ha hagut destinatària gaudiré jo de la seva bellesa. Una forma d'adaptar-se.

NO PUC BESAR-TE ;)

No puc besar-te, per què puc recaure. Oh!!!... Déu meu! és com si fos un adicte rehabilitat. 

No passa res si et tinc a prop, vaig fer tot el procés per desintoxicar-me, desenamorar-me, i me'n  vaig sortir. Sóc com aquell enamorat de l'ampolla de whisky, que ha superat la seva dependència i pot tenir un bon Macallan fine oak de 25 anys, al costat i no tastar-ne ni una gota, però pensat i debatut prefereix tenir-la ben lluny.

Així ets tu, com una magnifica ampolla d'un bon single malt per algú que té problemes amb l'alcohol,  fantàstica però intocable. 

Lluny, et vull ben lluny, per què sent a prop continuo sentint un irrefrenable desig de besar-te i això estimada amiga seria com saltar al buit.

Que bonic, ha sigut un pensament que s'ha creuat pel meu cap aquest mati mentre feinejava amb la ment en blanc

JO, NO PUC RENUNCIAR...

El català per mi és molt més que una llengua per comunicar-me. És una bandera identitària, és l'estendard que diu de forma més clara de quina part del planeta terra sóc.

És la forma que tinc de dir a tothom quina és la meva cultura i a quin poble pertanyo, sabeu... la meva forma de ser universal, de ser ciutadà del planeta Terra és precisament sent català, i crec que els ciutadans del món que és consideren de tot arreu, en realitat no són d'enlloc. 

El català és la llengua que utilitzo per demostrar respecte a tothom que viu en aquest país considerant-lo un dels meus, no m'agrada pensar que el meu interlocutor/a  no entén la llengua d'allà on viu (com a mínim). Seria com pensar que no és prou intel·ligent per aprendre-la, o el que seria pitjor, que no la vol aprendre per que la menysprea, i no li té consideració, creient que és poc més que un simple argot.

El català és la meva llengua i intento viure-la amb la màxima normalitat que em pot oferir un país colonitzat des de fa uns tres-cents anys.

Pràcticament, tothom que conec renuncia al català instantàniament.  Jo no ho puc fer, cada dia que passa la nostra llengua està més deteriorada, pràcticament ningú utilitza ja la sintaxi catalana i només es limita a traduir paraula per paraula de l'espanyol al català, i habitualment de forma ben poc acurada. Pot ser demanar un petit esforç per salvar la llengua seria demanar massa.

En certa forma em fan una mica d'enveja, ...renunciar a la llengua pròpia sense problema, no els hi passa factura. En canvi si ho faig jo, sento que m'he fallat i em sumergeixo en un malestar força desagradable, no ho puc evitar, és visceral.

És molt possible, si la cosa no canvia, que la nostra llengua tingui els dies comptats, l'actitut general així m'ho fa intuir. Jo per si de cas seguiré sent com sóc, no vull tenir a la meva consciència la carrega de pensar que he col·laborat en la desaparició  de la meva única llengua pròpia ... EL CATALÀ 

EL TEMPS NO S'ESTÀ ENROTLLANT...

Estic una mica decebut amb mi mateix, ho he provat de mil maneres i no ho acabo d'aconseguir. No hi ha manera de fer net. Ja no sé si és el cor que necessita una bona rentada amb sosa càustica o és el cervell. Aconseguir desenamorar-me va ser feina dura però ho vaig aconseguir, així i tot va quedar una taca que no marxa de cap de les maneres. Començo a estar cansat, fart que la taca sigui de les resistents. Ja no sé amb que fregar per fer-la desapareixer, ja no sé a qui recórrer per aconseguir resultats. És un tant desesperant, per què em sento embargat per una sensació de no viure plenament faci el que faci.
Collons...!!! frega la impotència, i això m'enutja, el meu amic el temps no està de la meva part, dec haver sigut molt dolent en una altre vida, o molt estúpid en aquesta.
Se m'està allargant massa el càstig. Vull que l'olor del mar torni a ser l'olor del mar, que els núvols al cel blau em portin records feliços, vull sentir la pluja a la cara i sentir l'olor a terra mullada i no trobar a faltar a ningú. Vull tornar a ser jo.
Que algú tregui les agulles al ninotet de drap, que algú neutralitzi el beuratge, que qui pugui desfaci els versos complexos que m'empresonen en llibertat.
Estic cansat que tots els camins portin en lloc i al mateix temps tots em duguin al mateix punt.

Redéu!!! amb lo fàcil i simple que ha de ser aconseguir ser feliç, i no poder sentir-ho, ...em revela. Que se'n vagi la boira que m'envolta, que es dissipi el fum que m'ofega. Que s'esquerdi la foscor que no em permet veure-hi i que la llum torni a il·luminar el món que trepitjo.


Buidar sempre va bé...  ara em sento un pèl millor.

UNA OCUPA A L'ÀTIC

Recordo la distància zero entre nosaltres,
la pell frec a frec.

Recordo l'olor suau i natural del teu cos nu,

sota la tènue llum vermellosa d'una bombeta vacil·lant.

Les teves mans, els teus llavis, els teus ulls,

ho tinc tant pressent que em sembla continuar besant-te.

Cuixes blanques i suaus,

fantàstics pits coronats amb crispetes rosades.

No va haver mai cap t'estimo...

així i tot et vas quedar clavada en mi.

Dolça, ets com una espina al cor

amb la que s'ha de conviure.

Els cabells llargs et tapen la cara,

i jo espero no perdre mai la memòria.

.

CURT I INTENS PER SEMPRE...

Hi ha vegades que la intensitat d'una estona és tal que la comences a enyorar just des del mateix moment en que te'n adones que ja és finida.

Són aquells moments que inexplicablement se t'escapen i no has fet res per evitar-ho. Pot ser els estats d'ànim  de cops ens juguen males passades, potser la falta de capacitat per allargar o retenir bones sensacions ens duu inevitablement a l'enyorança.

En casos com aquest sort en tenim de la memòria que amb el simple fet de tancar els ulls ja podem reviure qualsevol moment viscut.

DONES AL MEU JAÇ

Com cada nit obro la finestra just abans d'anar a dormir. Avui plou i sento el soroll de les gotes espetegant contra el terra al final del seu recorregut cel avall. Relaxat per la cançó de l'aigua, caic abans de sumir-me el el son profund que per l'hora ja pertoca, en el mar dels records i allà m'he trobat amb unes quantes dones de les que per bé o per mal han compartit amb mi un temps indefinit en un espai anomenat llit, precisant més... el meu llit.

Ves per on entre la vigília i la son avui he navegat per sensacions viscudes tot fent un repàs de les meves peripècies varies, danses d'amor i sexe, de sexe, d'amor... 

Recordo la primera parella que vaig tenir, ...Oooh!!! con n'estava d'enamorat, i que bonic va ser anar descobrint la profunditat del sexe, el compartir inexperiència, el descobrir-nos plegats. Un món nou de sensacions que suplia la falta de desenvolupament en el tema, tot i així em queda un agradable record d'aquelles trobades sexuals, segur que va lligat de certa nostàlgia. 

Tot comença i tot acaba, amor/dolor, i m'estalvio força temps tornar a patir, sense amor no hi ha ferida.

Passat el temps i mentre estava  vivint noves sensacions mai pensades, mentre m'anava descobrint  en entorns hostils com la muntanya, em veig immers en una història prohibida. Una dona decidida juga, aposta i guanya la partida. Un gran domini del sexe, ...quina festa (Déu, no us imagineu quan vaig aprendre). L'amor que tenia ben tancat s'escapa per una escletxa, no me'n adono, i de la nit al dia torno a estar ben ferit, molt dolor, tant com per dansar amb la mort.

Escamat d'enamorar-me decideixo a les hores ...només sexe a partir d'ara que l'amor és un turment . 

I  així  fou,  tot llençat  al sexe a  seques i anar  sumant  experiència  per  acabar descobrint  que  el  sexe no sempre és bo, i no sempre és cosa d'homes, que les dones també fallen. 

En  la  vivència desagradable vaig intuir una  lliçó però  no em queda gens clara. Deixo doncs  passar un bon temps,  no hi ha  amor,  no hi ha  sorpreses i el sexe de retruc queda aparcat.

I segueixo fent ma vida i tot el món continua..., la terra segueix voltant, les estacions van passant i jo vaig fent despreocupat i amb tota tranquil·litat. De cop sense ni plantejar-m'ho apareix una altre dona (...aii!!! Déu meu, per què m'agradaran tant), m'atrau molt, més del que jo voldria. Persistint en l'atracció al final acaba al jaç. Tenint present experiències i recordant molt dolor, intento eludir l'amor. Però hi ha sexe, que no fa mal i és bonic, que és tonificant i agradable. Inexperta però entregada, fantàstica... la millor no hi tinc cap dubte, però el Jo insolent l'aparta...

Por d'enamorar-me pot ser!!!???

Sic!!! sempre em penediré de no haver-li fet l'amor. Lliçó apresa i endavant, mentre tant l'amor m'ataca i el rebuig em força a un pols, he de guanyar-lo i el guanyo. Uufff!!! ha anat de ben poc, em dec haver sortit per l'edat que ja m'està fent ser un gat vell.

Arribats a questa alçada potser ara ja tots sabem que amb un clau pots treure un altre... i un bon polvo de vol xàrter  em torna a posar en circuït, però vista l'experiència he renunciat a aquell sexe... només sexe.

Ara sempre va adobat d'amor, doncs en lloc he vist escrit que aquest hagi de ser etern (tot i que pugui). L'amor pot durar un dia, ...una nit, i si cal només unes hores, però sempre ha de ser present a l'hora de jugar al sexe, doncs ho millora moltíssim en tots, tots, tots els aspectes.

Cada dia sóc més gran i aprenc de cada minut que passa...




o que tard que és, ara ja me'n adormo...

Uuuummmm...!!! quina olor a terra mullada.

LES EVOLUCIONS NO SEMPRE PRENEN LA DIRECCIÓ QUE UN VOLDRIA

No tinc gens ni mica de ganes d'escalar. Si ma mare m'hagués sentit dir això de ben segur que hagués saltat de joia. Mai hagués dit que arribaria el dia en que sentiria això. Escalar és molt més que pedres i cordes, són companys, és ambient, és sintonia, tot plegat fa l'essència i jo l'he perdut. Potser algun dia un "tatxingorri" amistós me la retorni al cap vespre mentre es pon el sol més enllà de les muntanyes.

Tot evoluciona i no sempre ho fa en la direcció que un voldria. El distanciament m'ha donat certa perspectiva i he pogut fer un cop d'ull al passat més pròxim, he passat els darrers vint-i-tres anys de la meva vida estretament vinculat al Centre Excursionista Sant Boi, i ara sento que és el moment de respirar aires nous, al mateix temps que el Centre anava mutant fins a convertir-se en l'actual CESBOI jo anava perdent afinitat fins al punt que ara el vincle és un fil de romanticisme i enyorança, teixit en el record d'uns temps que possiblement han sigut els més feliços de la meva vida.

Però les coses són així, tot va cap endavant, tot evoluciona, per què tot és com ha de ser. Cal que sigui així per obligar-nos a fer passes que d'altre manera no faríem,  per obligar-nos a avançar i no quedar clavats i immobils en un redord.

Així que seguiré obrint portes, i tancant com menys millor. M'intriga tot el que puc trobar i experimentar...

...de cop tinc certa presa.

ufff!!! ...quines ganes de viure

Una abraçada companys i companyes, ha estat un plaer.   

...I DE NOU SANT JORDI

Un altre any, una altre diada de Sant Jordi, de les darreres viscudes com a esclaus. La nostra colonització està arribant al seu final.

A la recepció oficial del govern de la Generalitat, no hi ha hagut lloc per l'ostentositat, aquest cop la austeritat ha marcat l'acte de Sant Jordi. Un cafè pels convidats i  endavant que no hi ha més... la crisi  senyors,  la crisi.

OOooh!!! ...i una imatge per recordar, el senyor Artur Mas, indigne president de la Generalitat, recordant-nos amb cara d'amargat la seva cantarella del pacte fiscal, no sé si és pot ser més farsant o més il·lús. Però aquest cop la tornada de la cançoneta li feia tremolar les cames, ens diu que si l'Estat espanyol intervé el govern de la Generalitat, hi hauran eleccions anticipades. De cop m'ha vingut la imatge de Mordor estenent la seva ombra fosca per tot arreu, que petit i roïn  m'ha semblat el president.

Igual es pensa aquest home que se l'escoltaran a espaÑa, si quan se'l miren el veuen amb un barret de picarols saltant al costat del que mana pidolant una engruna. Podria passar a ser l'home que va proclamar el retorn a la llibertat d'un país que porta tres-cents anys ocupat, vilipendiat, oprimit, en un intent d'anorreament constant i la seva covardia el portarà a no ser ningú, a ser el mateix ningú que és ara. 

Ja us dic un president indigne, que torna a amenaçar amb l'espasa de les retallades que afecten el bon funcionament i la vida quotidiana del poble en lloc de dir PROU!!!  i plantar-se d'una puta vegada. Sap de sobre que amb la quantitat  que l'estat espanyol ens roba cada any ens en sortiríem força ràpid, però no, no es plantarà, per fer això s'ha de tenir valor i dignitat. I el senyor Mas això no sap ni que és.

El temps precipita els esdeveniments, hi haurà canvis molt aviat, més aviat del que molts ens pensem. Cap arbre s'aguanta amb les arrels podrides, cap casa dura si els fonaments són de sorra com ho són a l'estat espanyol (ja ni els països sud-americans el respecten -Argentina vs Repsol YPF).

I el drac s'ho mira, ara ja gran assegut al seu sofà, recorda aquell Sant Jordi que era amic seu, per cert ja en fa molt que va morir i al seu enterrament només hi era ell, quantes voltes que dóna la vida i com ho simplifica tot la mort. Com li hagués agradat al cavaller veure com la mala sang del gallinot imperialista se li està podrint a les venes i ja veu el seu final.

En record de la epopeia de dos amics que jugaven a enfrontar-se per aconseguir els favors i l'amor d'una amiga comuna, s'ha anat forjant una llegenda i el drac mai va desmentir que tot havia estat un joc, ni en Jordi, ni la noia de la que no en sabem el nom. I la capacitat de la gent per distorsionar l'informació aquest cop ha acabat donant uns fruits impressionants i inesperats, una festa d'amor i cultura

...LA FESTA DE L'AMOR I LA CULTURA simbolitzada amb llibres i roses que s'escampen pel país com si es tractés del desbordament d'una emoció continguda. 

Tot ho amara l'olor de rosa i les lletres dansen pel carrer, el poble s'encamina cap a la seva llibertat i els polítics continuen defraudant mentre s'empassen la fel amb un somriure postís.

VISCA SANT JORDI!!!

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

I ...SOBRE TOT VISCA EL DRAC QUE TÉ LA SANG MÉS NOBLE I DIGNE QUE ES POT TROBAR. TANT DE BO TOTS PORTEM UNA GOTA DE SANG SEVA BARREJADA AMB LA NOSTRA D'ON TREURE EL CORATGE QUE ARA ...JA!!! NECESSITEM

.

QUAN ELS INEPTES PRENEN DECISIONS

No sé qui n'és el responsable però s'ho hauria de fer mirar. Porto tota la vida gaudint del Montbaig, la muntanya de Sant Ramon per a tots els santboians. M'he sentit agredit al descobrir mentre corria per la muntanya la destrossa forestal que estan practicant a la zona.

AIXÍ ERA

Una cosa és netejar el sotabosc i una altre és destruir el bosc directament. Algú no ha entès que el Montbaig és una muntanya, petita sí, però una muntanya i no un jardí de ciutat.

No sé en prevenció de que es pot destruir d'aquesta manera el bosc, això que estan fent no és fer una esclarissada, no ho és quan talles arbres de mida considerable i fas desaparèixer tots els arbusts. El responsable, qui sigui, tampoc es deu haver plantejat que en la nostra muntanya també hi ha fauna que ben segur s'està veient afectada per la destrossa aberrant del seu entorn.

AIXÍ L'HAN DEIXAT

No sé si depen directament de l'Ajuntament de la nostra vila, però si és així que s'ho mirin ben bé, que està ben clar que tenen a un o uns quants ineptes treballant a dins.

Tampoc sé si arribarà a qui calgui el missatge, però tinc la necessitat de demanar als responsables de tal ximpleria que deixin de destruir els paratges naturals del poble, en nom del que sigui perquè res serveix d'excusa per la desforestació aberrant exercida a la nostra muntanya, la nostra muntanya de Sant Ramon.

                                                                                                        

                                                                                                              

FOTOGRAFIES DEL DESASTRE:

ABANS VERD I PLE DE VIDA

ABANS SENTÍEM ALS OCELLETS CANTANT

ARA FINS I TOT ES DESDIBUIXEN ELS CAMINS

AIXÒ NO ÉS ESCLARISSAR EL BOSC 

TALLANT INDISCRIMINADAMENT

ARRASANT EN LLOC DE NETEJANT

AIXÒ HO DEUEN CONSIDERAR ESPÈCIE INVASORA (TELÈFON DE REFERÈNCIA)

DEPRIMENT, NI ES SENTEN OCELLETS AQUÍ, ARA

RECORDEM QUE ERA AIXÍ

I ARA ÉS AIXÍ

VANDALISME ENCOBERT 

ÉS EL FRUIT DE BRÈTOLS AMB PODER DE DECISIÓ

REFLEXIONEU,
SI EN SOU CAPAÇOS,
ABANS DE DESTRUIR-HO TOT!!!














.

SÓC COM SÓC

LA MIGDIADA SAGRADA

Sóc petit, i faig la migdiada a sota d'una col. Sí, ja ho sé que això és correr riscos innecessaris, però fruit de unes quantes reflexions he arribat a la conclusió que en aquesta vida o assumeixes els riscos o no vas en lloc. Talment com les pors, si et guanyen ja has perdut. El meu avi deia, que la por era com un sac sense fons carregat a l'esquena, en el que sempre hi podies posar més i més, fent-lo cada cop més pesat, fins al punt de no deixar-te avançar.

Deslliurat tant com puc de les pors i assumint els riscos que cada dia m'ofereix. A cada pas et pot sorprendre alguna cosa que no desitges i no per això deixaré de caminar, oi?

...seguir endavant optimitzant el present, que al cap i a la fi només sobre el present més absolut tinc cert control. I viure, sobretot viure, assaborint cada segon, cada raig de sol que em toca a la cara, cada contacte amb qui estimo, perdre'm en l'eternitat d'una carícia,  i reunir tants pics de felicitat com em sigui possible.

SALTANT MUNTANYES

Sóc gran, molt gran i per distreure'm salto muntanyes, m'alimento d'amistat, d'amor, de companyia. Em perfumo amb l'olor de la terra mullada, i de l'herba acabada de segar.

Em relaxo per camins submergit en les olors de sempre, la del romaní i l'espígol, la de la farigola i el pi. I miro el cel ara blau, ara amb núvols. Encaminat direcció a  l'horitzó veient a uns moments  muntanyes, i a d'altres la difuminada  línia  llunyana del confí del mar.

... I volto i giro i sento el meu país en un temps gran, ara limitat, empobrit, escanyat...

Em sorprèn un llamp i l'acompanya un tro, el terra tremola, tot canvia. Respiro la llibertat propera de tot un poble, el meu, el nostre.

HORITZONS DE LA MEVA VIDA

Sóc petit, sóc gran, sóc lliure i visc per veure, i veuré molt, fins i tot els meus desitjos, els meus somnis realitzats.

M'HA ARRIBAT UN E-MAIL SOBRE LA MEVA LLENGUA

.
........

Avui m'ha arribat un correu elèctronic que parlava de la meva llengua. No cal que us digui quina és la meva única llengua, ...i tant de bo algun dia en sàpiga cinc llengües més, però només una continuarà sent la meva.

Sense cenyir-me estrictament al correu que he rebut, venia a dir més o menys això...

No es pot estimar la llengua si no la pensem, si no la parlem, per que la llengua no és únicament una eina útil que serveix per comunicar-nos. La llengua i el pensament tenen un lligam molt estret, directe.

Els homes i les dones d'un poble creen la seva llengua i aquesta determina la manera de ser. És a dir que la llengua ens identifica, ens dóna caràcter. Aquesta llengua ens lliga a una terra d'una forma molt simple i tanmateix amb molta força, ens lliga amb amor. Estimem la terra i la fem el nostre país.

................

Bé, el correu era més curt i simple, però l'he volgut explicar, per que s'entengués ben bé. I la conclusió que trec, ara sintetitzant al màxim, és que si no estimes la teva llengua ni el teu país aleshores no ets d'enlloc, per molt que ho emmascaris pretenent ser de tot arreu.

....................

Felicitats als que sabeu d'on sou, sigueu d'on sigueu, i un dol sentit, real pels que sou apàtrides.

.

.

I'M BEWITCHED

.
.
.........
.........ROSE McGOWAN



Doncs sí, fa temps que li dono voltes i he arribat a la conclusió que estic sota els efectes d'un encanteri.

Hi ha una dona guapissima que em té embruixat, el poder de les escombres ingràvides és molt gran.

Sabeu, jo tinc les coses molt clares, sé el que vull, sé quina mena de dona vull, sé qui sóc, com sóc i perquè sóc. El meu ordre mental i els meus sentiments totalment sota el meu control, i apa... anar vivint sense presa i feliç.

Però..., tots sabem que els "però" ho compliquen sempre tot, hi ha una dona fantàstica que me'n boira les coses clares, em fa dubtar, segueixo sabent qui, com i perquè, peeeeerò el meu ordre mental es transforma en un caos i els meus sentiments dansen com els indis en un ritual al voltant d'una foguera on les espurnes pugen i s'ajunten amb els estels que donen vida al cel fosc de la nit...

Això ha de ser bruixeria, en algun moment m'hauran colat una poció d'aquelles que et transformen, o han fet un ninotet amb algun objecte meu i uns quants pels del meu cap (segur que són canes) amb el que manipular les meves emocions.

Jo en la meva ignorància sobre el tema he intentat contrarestar els efectes d'un possible beuratge màgic amb certes dosis de whiskey (està ben escrit, es que és whiskey irlandès) però no ha funcionat. També he provat amb infusions varies d'herves combinades.... i res. En quan estic a prop d'ella perdo el món de vista.

La sort és que el sortilegi, l'encanteri o el que sigui només funciona quan estic aprop, així doncs aplicant-me una auto-ordre d'allunyament, visc tranquil, feliç i amb les meves capacitats al cent per cent per continuar buscant la meva dona perfecta.

Que avorrit seria el món, sense escombres llegendàries i les dones que les munten.


PETONARRO PER TOTES I QUE LA SAVIESA US ACOMPANYI!!!

..........

..........ROSE McGOWAN UN ALTRE COP

...i A MI QUE M'HAVIEN DIT QUE LES BRUIXES EREN LLETGES

.

.

UN ALTRE SANT JORDI...

23 'd'abril del 2011, no pot fallar ja hem tornat a viure un altre diada de Sant Jordi. Tot i que jo no sóc pas gaire de sants i santes, en aquest Sant Jordi podria dir que el venero. I no per les proeses que pogués haver fet per ser sant, a última hora em penso que era un croat, i dels que van anar a fer la guerra a Terra Santa, no me'n refio ni un pèl.
.

Dit això, en aquest país, va ser un home que va trepitjar una sargantana que havia espantat una donzella, i salvada de l'esglai que el pobre bitxet li havia propinat es va entendre com un acte d'amor...
i ja ho tenim, a l'heroi salvador de la donzella en nom de l'amor. Ja se sap que la informació que corre de boca en boca es distorsiona amb molta facilitat, i a resultes d'això aquella pobre sargantana va anar creixent amb el temps i li van sortir ales i uns ullals enormes i amb la capacitat de llençar foc per la boca i rostir a qualsevol valent temerari que se li acostés.

.Però prescindint de tot això resulta que tenim un Sant de l'amor diferenciat de la resta del món, aquí el pobre Sant Valentí no en té gaire de feina, el seu dia de l'amor no és el nostre. Aquí el dia del enamorats és Sant Jordi, I les roses corren amunt i avall de tots els carrers del país per trobar destinatària, de cops és l'estimada parella, però no acaba aquí la cosa si estimes. Així doncs, no només es regalen roses a l'estimada sinó que també es regala a les mares, a les germanes, a les amigues, a les companyes que valores i si cal també als amics. I per que la rosa no visqui el seu dia de gloria en solitari en aquest país petit i fantàstic en regalem llibres. Sí, sí... encara que sembli mentida ens regalem llibres, segurament molts aniran directament al prestatge del llibres que fan bonic i no seran llegits mai. Però l'important és el fet de regalar cultura, amor i cultura en una abraçada i sempre acompanyat d'un petó. Ningú pot negar que som un país diferentment fantàstic.
.

Un país que està despertant del son dels esclaus per agafar les regnes del seu destí, i esclafar al drac opressor, per que en el fons tots sabem que aquest drac espoliador, lladre i a cops assassí, aquest drac sí que és una veritable sargantana, i dient això no li vull faltar el respecte en aquest petit animalet.
.

.

VISCA SANT JORDI,

VISCA CATALUNYA,

VISCA LA TERRA!!!

............

AQUEST ANY M'HAN REGALAT AQUEST LLIBRE, MOLT ENCERTAT. ENCERTADISSIM, AIXÍ ARA PODRÉ SABER COM ACABA L'OBRA DE TEATRE QUE UNA BAIXADA DE TENSIÓ ALIENA EM VA DEIXAR SENSE FINAL DE L'OBRA.

MOLTES GRÀCIES COMPANYA DE NITS TEATRALS, ESPERÒ QUE T'AGRADI EL QUE T'HE COMPRAT JO.

AAAAH!!!

...QUE M'HO DEIXAVA, FELIÇ SANT JORDI A TOTHOM I QUE L'AMOR SIGUI AMB VOSALTRES

.

.

.