UN ALTRE SANT JORDI...

23 'd'abril del 2011, no pot fallar ja hem tornat a viure un altre diada de Sant Jordi. Tot i que jo no sóc pas gaire de sants i santes, en aquest Sant Jordi podria dir que el venero. I no per les proeses que pogués haver fet per ser sant, a última hora em penso que era un croat, i dels que van anar a fer la guerra a Terra Santa, no me'n refio ni un pèl.
.

Dit això, en aquest país, va ser un home que va trepitjar una sargantana que havia espantat una donzella, i salvada de l'esglai que el pobre bitxet li havia propinat es va entendre com un acte d'amor...
i ja ho tenim, a l'heroi salvador de la donzella en nom de l'amor. Ja se sap que la informació que corre de boca en boca es distorsiona amb molta facilitat, i a resultes d'això aquella pobre sargantana va anar creixent amb el temps i li van sortir ales i uns ullals enormes i amb la capacitat de llençar foc per la boca i rostir a qualsevol valent temerari que se li acostés.

.Però prescindint de tot això resulta que tenim un Sant de l'amor diferenciat de la resta del món, aquí el pobre Sant Valentí no en té gaire de feina, el seu dia de l'amor no és el nostre. Aquí el dia del enamorats és Sant Jordi, I les roses corren amunt i avall de tots els carrers del país per trobar destinatària, de cops és l'estimada parella, però no acaba aquí la cosa si estimes. Així doncs, no només es regalen roses a l'estimada sinó que també es regala a les mares, a les germanes, a les amigues, a les companyes que valores i si cal també als amics. I per que la rosa no visqui el seu dia de gloria en solitari en aquest país petit i fantàstic en regalem llibres. Sí, sí... encara que sembli mentida ens regalem llibres, segurament molts aniran directament al prestatge del llibres que fan bonic i no seran llegits mai. Però l'important és el fet de regalar cultura, amor i cultura en una abraçada i sempre acompanyat d'un petó. Ningú pot negar que som un país diferentment fantàstic.
.

Un país que està despertant del son dels esclaus per agafar les regnes del seu destí, i esclafar al drac opressor, per que en el fons tots sabem que aquest drac espoliador, lladre i a cops assassí, aquest drac sí que és una veritable sargantana, i dient això no li vull faltar el respecte en aquest petit animalet.
.

.

VISCA SANT JORDI,

VISCA CATALUNYA,

VISCA LA TERRA!!!

............

AQUEST ANY M'HAN REGALAT AQUEST LLIBRE, MOLT ENCERTAT. ENCERTADISSIM, AIXÍ ARA PODRÉ SABER COM ACABA L'OBRA DE TEATRE QUE UNA BAIXADA DE TENSIÓ ALIENA EM VA DEIXAR SENSE FINAL DE L'OBRA.

MOLTES GRÀCIES COMPANYA DE NITS TEATRALS, ESPERÒ QUE T'AGRADI EL QUE T'HE COMPRAT JO.

AAAAH!!!

...QUE M'HO DEIXAVA, FELIÇ SANT JORDI A TOTHOM I QUE L'AMOR SIGUI AMB VOSALTRES

.

.

.

QUAN LES NITS SEMBLA QUE S'ACABEN

.

.

........

.

Hi ha un moment de sorpresa, quan les coses prenen un altre camí a l'esperat. Et sorprèn l'aigua quan esperes un bon dia, i una tempesta inesperada et deixa ben xop. Quedes sorprès quan la persona més tranquil·la que coneixes reacciona amb violència d'avant d'una situació insospitada.

I de cops, les sorpreses agradables, les que li posen el granet de sal a la vida, allò inesperat que et sorprèn gratament, tot i que havent-lo desitjat, mai vas acabar de creure't que passaria...

Quan el sol brilla amb més força del que fins ara havia semblat normal, i el cel a voltes és més blau, i la brisa del mar té aquella olor que et lliga a un país i t'accelera el cor al reconèixer-la.

Quan la nit sembla acabada i amb tota la serenor del món marxes satisfet cap a casa, just en aquell moment on la nit s'acaba, grata sorpresa la que et fa viure i reviure, la que et fa acabar xiuxiuejant a cau d'alguna orella... m'agradat... quina sorpresa.

.

....

...................................

.

ATENCIÓ... NOTICIA!!! (HAVIA DE PASSAR)

.
.

Ja ho havia advertit fa un temps,que el senyor Cupido no estava en les seves plenes facultats, com per continuar jugant a repartir amor a cops de sageta.

Aquí tenim la prova que buscava..., i queda ben clar que no si hi guipa gens.

Esperem que no s'entesti en continuar la tasca, fins avui per ell duta a terme.

.

......
......L'ACCIDENTAT
Senyor Cupido, faci's i faci'ns un favor, plegui, llenci l'arc, i compris un bastó.

Fotografia del belga Frank Uyttenhove

CRÒNIQUES D'EN RASSEL ( III )

.

(Assatjament sexe-sentimental d'un metre
cúbic -III-)


...
...................A LA FÍ, LLIURE COM L'ARALE
.
.
El Metro Cúbic continuava fagocitant espai a totes
hores.
Ja no hi havia prou amb els horaris del club, ara no
contenta amb això també enviava cartes perfumades
al nostre amic, cartes que compartia amb els seus amics
del club al temps que els hi demanava ajut per sortir
d’aquell malson...i dintre del drama..., doncs vinga, tots
a riure de la situació que estava vivint en Rassel, i ell
rient i desesperat alhora.
La White (Metro Cúbic) no captava ni directes ni
indirectes, no captava res, ...ja ni directissimes amb
mala llet, ella en el seu núvol rosa i perfumat.
A casa del nostre amic no parava de sonar el telèfon, ja
no s’atrevia ni a agafar-lo. Sempre contestava a les
trucades sa mare, i deia que en Rassel no hi era, ...mai hi
era, per ella NO. La situació es tensava.
En Rassel ja feia uns dies que no reia, allò començava a
ser un problema seriós, seriós. Fins hi tot es va plantejar
arribar a l’agressió física, estava desesperat.
Quan ja tot semblava no tenir solució, aleshores és quan
es va fer la llum en el món del nostre amic.
Aprofitaria una sortida col·lectiva anual que es feia
oberta a tots els socis del Club on anàvem a escalar,
caminar i d’altres activitats varies, sense deixar-nos la
drogo-festa alcohòlica de cada any. Era aquest el
moment, i el lloc no podia ser més indicat, el mateix on
havia començat tot.
En Rassel va pactar amb la germana d’un amic que li fes
de núvia durant tot el cap de setmana. Carinyo amunt,
carícies avall, petonets... inseparables, ni per dormir. I tot
això, clar, sota l’atenta mirada del Metro Cúbic, això sí, on
hi havia hagut passió ara no sabria descriure que hi havia,
però si les mirades fulminessin, el nostre amic Rassel ja
faria uns quants anys que seria un tió negre i ben rostit
passejant pel món tenebrós on l’haurien enviat.
Però va funcionar White va desaparèixer del Club, es
van acabar les cartes, les trucades de telèfon i pels amics
s’havia acabat la tragicomèdia.
No sé si això és un final feliç per la primera CRÒNICA
DE'N RASSEL, però el que és segur és que és un final.

CRÒNIQUES D'EN RASSEL ( I I)

........
.

.

(Assatjament sexe-sentimental d’un metre

cúbic -II-)

.

.

De bon matí en Rassel es va llevar amb força mal

de cap, sort que ja havia escalat el dia anterior per

que avui es trobava fatal, massa "txupitos" de whisky

per rematar el sopar allà a Cal Robert..., quan de

sobte presenteix una mirada. I així era, es girà ràpid

i allà tenia dos ulls de passió clavats en ell.
Merda...!!! va pensar i va estar a punt d’exclamar.

No havia sigut un mal son. No va donar cap mena

d’importància a l’impuls no frenat de la nit anterior.

Convençut de que tot acabava allà en aquell precís

moment. Però aquells ulls li feien pujar un calfred per

l’esquena cada cop que hi pensava. I les seves sospites

van acabar fent-se realitat, White no perdia pistonada,

sempre hi era, estava a tot arreu menjant-se l’espai del

nostre amic i convençuda que en Rassel era l’amor de

la seva vida.
Per si això no era poc, aquesta situació es va convertir

en la comèdia quotidiana, en el reality show del Club

socio-esportiu al que en Rassel pertanyia, i vist i no vist

la White ja s’havia fet socia del club.
En Rassel m’ho va resumir així:

ASFIXIANT!!! ... EM TREU DE POLLAGUERA...
... JA NO SE COM DIR-LI, AJUDEUMEEEEEEE!!!

La veritat és que estàvem rient força a costa

d’aquesta persecució tant descarada, i el nostre amic

cada cop més estressat, i la poc agraciada White va

trigar poc a tenir un sobrenom o dit més correctament

pel que fa al cas, malnom... i va passar a ser coneguda

per tots els del Club com a “metro cúbic”. Encertadissim

per cert aquest malnom, l’hi va posar un antic membre

del Club llarg i prim, mentre fèiem una cervesa en un

bar a sota d’una muntanya-santuari on sovint anavem

a escalar.

.
............

.

.

..
CONTINUARÀ LA SETMANA VINENT......!!!

.

.

CRÒNIQUES D'EN RASSEL ( I )

.

.

.
.


(Assatjament sexe-sentimental d’un metre
cúbic -I-)

Temps era temps quan encara érem joves, en un
poblet a prop de la mar Ainar Retidem, hi vivia el
jove Rassel.
Era un jove tranquil i nerviós alhora, un home arrelat
a la seva terra i al mateix temps aventurer, seriós i
desenfadat. El jove Rassel desenganyat de l’amor va
buscar consol en l’adrenalina que certs esports li
proporcionaven, i per apaivagar el dolor cada cop en
va anar practicant més i amb més risc.
I això el va portar a fer cursos per perfeccionar
aquests esports que tant li aportaven...
Va començar per un d’alpinisme i després un
d’escalada en roca... i amb l’aprenentatge encara s’hi
va trobar més.
Tot anava com una seda, vivia la muntanya amb els
amics, i intensament. Esport, romanticisme i aventura
tot ben barrejadet per convertir-se en una forma de
vida.
En un curs d’esquí va conèixer dues noies, una de
guapissima que es deia Esper i un altra que no
catalogarem que es deia White Consolation . Amb
l’Esper va flirtejar però va desaparèixer de la seva
vida tant ràpid com va entrar. I sabeu qui no va
marxar ni fregant amb dissolvent..., doncs sí, l’heu
encertat, la poc agraciada i també rara White.
La White s’havia aferrat a la vida del nostre amic
Rassel, i per acabar-ho d’arreglar el nostre company
en una nit de disbauxa alcohòlica li va fer un petó
d’aquells de cargol abans d’anar a dormir. Poc es
pensava en Rassel que aquest fet li complicaria tant
la vida durant uns mesos.
.
.

CONTINUARÀ LA SETMANA VINENT........

.

.
................
.................SI COM A MÍNIM AGUÉS TINGUT AQUEST

......................TIPUS... ENCARA... PENSÀ EN RASSEL

.

.

RECORDANT ALTRES TEMPS ( del No.4 de la revista VERMELL-8 del Centre Excursionista Sant Boi )

DUEL

El soroll de passes de botes sobre el terra.

El sol gratant la ratlla de l'hotitzó, tot just abans

del crepuscle.

.

Dues mirades penetrants guanyen terreny dins

l'ànima de l'adversari.

El vent provoca una música suau, com de final de

pel·licula melodramàtica.

El regne del silenci fa olor a final.

-M'has fallat company!

... i dues pistoles queden enfrontades al final d'uns

braços tensos i inestables.

-No sé qui deixa més que desitjar.

És ben cert que el sol no té la culpa de les coses

que passen, senzillament surt i es pon.

-Sigues consecuent i paga els teus errors.

-Ho sóc i de per vida he de pagar-ne un preu

.molt alt.

Trenta-un segons interminables van separar

la conversa d'un sec soroll de dues detonacions

simultànies.

Una bala al vermell travessa destruint el cor

d'un adversari. Sense cor i estés a terra, potser

descansa, el projectil ha encertat, ha acabat amb

l'arrel del seu problema.

Una altre bala idèntica ha reventat el cervell de

l'altre adversari. Sense cervell i estés a terra,

potser descansa, el projectil ha encertat, ha

acabat amb l'arrel del seu problema.

Dos cossos estésos a terra, més units del que

potser ho havien estat mai.

I el sol continuarà sortint per llevant i posant-se

per ponent i la terra continuarà donant voltes.

I aquells dos cossos pràcticament auto-immolats

prenen la mateixa importància que un pinyol

d'oliva navegant per una claveguera.

Carles Sartó 1996

ESCATOLÒGIC, MESTRE DEL MESTRE O REVOLUCIONARI

Aprofitem que ja som pràcticament a Nadal i fem un petit esforç. Situem-nos dins d'un pessebre, ... va!!! fem una mica més d'esforç. Ens hem fet petitets/es, mida de figureta del pessebre. D'acord doncs, ens trobem en un poblet, hi ha molta gent pels carrers i a l'ambient es respira quelcom d'estrany. Ha hagut moviment, els astres s'han aliat per enviar al món un messies i tothom està entre content i neguitós. La meitat de la gent no sap ni a quina part del pessebre es troba el nou vingut. Però intueixen que això provocarà canvis, fins hi tot han sentit que vindran uns reis de no se què... en camells i que duran pressents a la criatura. Criatura marcada des d'abans de néixer, li tocarà ser un revolucionari, li tocarà canviar la història pròpiament dita, la història de debò (no la que expliquen els catòlics). Però de qui aprendrà a ser revolucionari, si aquí en el pessebre tothom té la seva feina i ningú se surt del rol que l'ha tocat de representar.
Continuem caminant pel pessebre, s'hi està força a gust. Et saludes amb els pastors, somrius a les dones que estan rentant al riu. De tant en tant et trobes un penjat... aquí al pessebre els hi diuen àngels (ves...!!! flotant si que van, sí). Bé, et sents bé i segueixes passejant, palmeres, oliveres, camps llaurats. Cases, casetes, casotes, i bestiar per tot arreu... sembla un poble autosuficient, no s'hi està gens malament. I a la sortida del poblet de cop quedes enlluernat com si t'haguessin espetegat un flash de càmera de fotos a la cara, però no..., res de fotògrafs, és un estelot gros, que hi ha a sobre d'una caseta mig derruïda on hi ha una parella amb un nen (que resulta que és l'enviat) i fan servir a un ase i un bou per escalfar-se, el que diríem calefacció cent per cent ecològica. Sempre tindrem el dubte del sexe d'aquests animalots, així que poseu-li el que més us agradi. I al darrera de l'enrunada caseta esta el nostre personatge, el que en el fons havíem vingut a cercar... és el super-conegut CAGANER, així, sense nom, per què tothom ens podem identificar millor amb ell. És el revolucionari per excel.lència, allà on tot hauria de ser amor, bon rotllet, pau (tot hipocresia), ell sense complexes va i es caga, demostrant el seu descontent amb una cagarada que dura tants dies com està montat el pessebre. Fantàstic, personatge que tot sòl en la seva lluita va a la contra de tot. Fixeu-vos, és l'únic que es torça, que se surt del que els canons marquen.
I tant aprop del naixement... no hi ha dubte. El nostre caganer en la seva lluita silenciosa serà l'exemple, el pal de paller de'n Jesuset (així diu que l'hi volen posar de nom) la seva insistent protèsta en la no violència és tant colpidora que Jesús la portarà fins a la mort trenta-tres anys després... Bé companys/es ja podem sortir del pessebre que s'acabarà el Nadal i si ens despistem podem acabar en una caixa de cartró fins d'aquí un any.


AAAaahh!!! BON NADAL A TOTS I TOTES.

........................................

RECORDANT ALTRES TEMPS ( Del No.5 de la revista VERMELL-8 del Centre Excursionista Sant Boi)

L'HOME UTILITZAT
3A/100-DRA era una computadora amb pensament propi, la millor de la seva espècie. C era un informàtic i inventor adelantat al seu temps.
C portava anys treballant amb 3A/100-DRA sobre els seus invents i investigacions. La computadora raonava amb ell sobre els seus progressos en l'àmbit de l'investigació, discutien sobre punts de vista diferents i es felicitaven pels encerts.
Tot funcionava perfectament, fins que un dia la computadora li va dir "T'ESTIMO", això no estava contemplat en un joc de milers de milions de possibilitats, aquell parlar d'amor trasbalsava a en C, frases com "et necessito" i "no puc continuar amb aquest tipus d'existència" desconcertaven al nostre amic inventor, i sense adonar-se'n cada dia estava més enganxat a 3A/100-DRA.
La computadora demanà a en C que li donés vida, que l'hi fabriques un cos, 3A/100-DRA parlava a en C d'amor, de sentiments, de passat i de futur, no volia continuar una dura existència de xips, bytes i hardware.
En C, enamorat, es va posar mans a la feina i al cap d'un any havia aconseguit fer-li un cos a la seva estimada computadora.
Ara 3A/100-DRA té un cos, és una dona perfecta, genial per en C, intel·ligent i com no, sobradament preparada.
La computadora ja té el que volia, fins hi tot s'acabat el seu problema i ben mirat, no s'estima a en C i ara està disposada a fer la seva vida com la nova Teresa Cendra i pensa que C ja s'ho farà...
C està molt dolgut i disgustat, ha rescatat l'ampolla de whisky que tenia al moble-bar, s'ha amanit una cigarreta amb "Maria" i mentre beu i fuma assegut al terrat de casa seva mira al cel i pensa en veu alta:

-Demà tornarà a sortir el sol...
... i que collons, hi ha moltes més computadores.
Carles Sartó 1996.
Retall d'un autorretrat de Tamara de Lempicka(Tamara en Bugatti verd) 1925

RECORDANT ALTRES TEMPS ( Del No.8 de la revista VERMELL-8 del Centre Excursionista Sant Boi)

SOLDAT

Un altre nit freda, plujosa, plena de d'angoixa i nervis crispats. Aquell pobre soldat ja havia perdut el compte de quantes nits com aquella havia passat, arrecerat darrera d'un arbre o d'una roca o dins d'una trinxera, mullat fins als ossos, amb el seu fusell agafat i a l'aguait per disparar al primer que veiés moure's o apropar-se.
Mirant fixament cap a la foscor, se'n adonà de que ja no sentia la por d'aquelles primeres nits, ara saturat, ja tot li era igual. En el transcurs d'aquella guerra n'havia mort gent, gent que possiblement eren com ell, però que per les coses de la vida els havia tocat d'estar a l'altre bàndol; fins hi tot la idea de què aquella nit podia ser ell mateix la víctima li provocava una mena de pau. Estava tant cansat de tanta guerra.
I al cap i a la fi, -Per què? que en trauria ell de tot això, a part d'una sèrie d'històries esgarrifoses i tenint sort una hipòcrita condecoració. -Que més en podia treure?; res, no se li acudia res. Furgava en el records i li costava esforços recordar com era un somriure i això el deprimia.
La nit passava, feia hores què havia deixat de ploure, ara la negra nit estelada començava a deixar pas als primers intents lluminosos de la matinada, continuaven passant les hores, el fred anava pujant d'intensitat i ara acompanyat d'un vent suau que es clavava fins l'ànima.
Als primers rajos de sol, el soldat es relaxà, tot contemplant com sortia el sol i descobria a la vista el cruel i espantós escenari de la guerra.
De sobte se sent un tret, és com si despertés d'un somni, una cremor l'envaeix l'abdomen, es mira i descobreix que l'han tocat, l'han ferit de mort; ...ves!
Quina situació, ha arribat l'inevitable i ara no sap si riure o plorar, mai s'hagués imaginat, que algun cop arribaria als límits del desconcert.
Se sent una segona detonació, el soldat cau a terra, un petit foradet al front pel què surt un fil de sang proclama amb certesa la fi del patiment, ha mort el soldat.
Allà està, estès a terra amb cara de preguntar-se "-PER QUÈ?", un pam més enllà de les seves mans està el seu fusell mig soterrat al fang, i en un radi de dos-cents metres estan la resta de companys, tant morts com ho està ell.
Possiblement, tots es van preguntar:

-PER QUÈ?

CARLES SARTÓ 1996