DUEL
El soroll de passes de botes sobre el terra.
El sol gratant la ratlla de l'hotitzó, tot just abans
del crepuscle.
.
Dues mirades penetrants guanyen terreny dins
l'ànima de l'adversari.
El vent provoca una música suau, com de final de
pel·licula melodramàtica.
El regne del silenci fa olor a final.
-M'has fallat company!
... i dues pistoles queden enfrontades al final d'uns
braços tensos i inestables.
-No sé qui deixa més que desitjar.
És ben cert que el sol no té la culpa de les coses
que passen, senzillament surt i es pon.
-Sigues consecuent i paga els teus errors.
-Ho sóc i de per vida he de pagar-ne un preu
.molt alt.
Trenta-un segons interminables van separar
la conversa d'un sec soroll de dues detonacions
simultànies.
Una bala al vermell travessa destruint el cor
d'un adversari. Sense cor i estés a terra, potser
descansa, el projectil ha encertat, ha acabat amb
l'arrel del seu problema.
Una altre bala idèntica ha reventat el cervell de
l'altre adversari. Sense cervell i estés a terra,
potser descansa, el projectil ha encertat, ha
acabat amb l'arrel del seu problema.
Dos cossos estésos a terra, més units del que
potser ho havien estat mai.
I el sol continuarà sortint per llevant i posant-se
per ponent i la terra continuarà donant voltes.
I aquells dos cossos pràcticament auto-immolats
prenen la mateixa importància que un pinyol
d'oliva navegant per una claveguera.
Carles Sartó 1996
%2B-%2BC%25C3%25B2pia.JPG){kind=small}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada