QUIN GOIG

.
.

.

Avui un dia normal dels normals, un dia com qualsevol

altre. Era mig matí quan mentre treballava m’ha semblat

sentir un soroll atípic en el meu lloc de feina, era com una

remor suau que al passar l’estona anava augmentat

d’intensitat, el murmuri s’anava convertint gradualment

en un soroll cada cop més fort.

Moment en que m’he aturat, he deixat de treballar per

anar a veure que estava passant. En aquest moment ha

sonat un tro impressionant que m’ha fet tremolar les

calzes, al temps que em confirmava el que ja sospitava...

.

.................ESTÀ PLOVENT!!!!

I no només això, està plovent i ho està fent amb

insistència, i aquí a Sant Boi de Llobregat, en plena

rambla i caient l’aigua a bots i barrals. El cor m’ha fet

un salt d’alegria, de poc que no m’emociono, feia tant

de temps, que no veia ploure així per aquí, que he

hagut de sortir al carrer, i tot i que ja no se sent tant

clarament aquella olor a terra mullada com abans,

encara continu tenint la sensació d’estar respirant-me

el meu país.

Preguem als deus, a la mare terra, a l’univers sencer

per que la humanitat s’humanitzí d’una vegada, i en

aquests caps de la gent entri de forma entenible que si

no respectem el planeta sortirem perdent els primers,

i com si d’un gos amb puces es tractés, el nostre estimat

( estimat?) planeta, se’ns espolsarà de sobre i es

quedarà ben tranquil.

Doncs això, preguem per que dies com el d’avui es

repeteixin més sovint, tant com per que no calgui parar

de treballar, ni alegrar-se per considerar-lo una cosa

excepcional.



NO VOLIA PENJAR RES MÉS AQUESTA SETMANA, PERÒ ÉS QUE

M’HE SENTIT TANT BÉ AMB LA PLUJA, QUE HO HAVIA D’EXPLICAR

.

.

.

.

.