TREIENT FOC...

.
.
.

.
.
.
Una flama que uneix, una espurna d’esperança,
en una terra que no és de qui hi viu, en una terra
que no és de qui hi neix, en una terra de qui la sent
i de català exerceix. En un país que resisteix, en uns
llocs amb la mateixa llengua, que no ens separa per
tenir matisos, sinó que la fa més rica i ens ajunta i
dóna nom de catalans a tots aquests països que van
de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.
I la sang bull... són molts anys anorreant-nos. Tasca
d’espanyols i francesos pels seus propis interessos.
I al llarg del temps, ens han matat els valents i quedem
els que quedem.
Però tard o d’hora hi haurà un/a de nosaltres ardit/da,
arriscat/da, decidit/da i indòmit/a que tindrà el coratge
suficient. Que ens aglutinarà en horda i del Canigó
prenent la flama, calarà foc a qui ens escanya, a qui ens
manlleva i humilia. A qui no ens deixa ser qui som dins
de la seva follia de frustració i gran complexa.
Tard o d’hora algú hi haurà, ja estem cansats d’aguantar,
d’esperar, 1707-2007, que ja en són tres-cents anys, és
molt aguantar per un poble. I a falta de polítics quan un/a
fort/a prengui el timó, ben segur el seguirem, jo si, cap a
la revolució.
Que la rauxa sola no serveix per res, però el seny sol
tampoc va en lloc, i amb la cultura com un arma més i el
nostre bagatge històric com a raó, temps al temps, que
ha de ser curt...



... en tinc set de llibertat
.
.