UN ALTRE ONZE DE SETEMBRE

.
. .

Ens apropem a un altre ONZE DE SETEMBRE,
serà el que farà 294 des d’aquell fatídic 1714 quan
amb la nostra derrota militar el país veí va aplicar

" ...el justo derecho de conquista”, amb el seu
corresponent Decret de Nova Planta.
Bé, és evident que ens dirigim cap als 300 anys
d’ocupació i encara mantinc l’esperança, de tornar
tard o d’hora (encara que després de tants anys sigui
quan sigui, sempre serà tard) a gaudir de la llibertat
que em pertoca com a poble, llibertat que tot poble té
dret a tenir.
Tot i que no sembla que el políticam d’aquest país (que
la espècie que tenim governant i quan dic "governant"
em refereixo a tot el parlament, govern, oposició i
personatges varis, entre pro-espanyols per una banda
i incompetents per un altre), cap d’ells estan disposats
a fer res per arribar a gaudir del que per dret
universal ens pertoca. Com a nació, com a país tenim
dret a un autogovern legítim, a poder anar pel món amb
una identitat reconeguda, no blandant un document
identitari amb una identitat que no és la meva, sense
cap possibilitat del contrari, o em moc pel món en el seu
nom o no puc sortir del meu país. Que trist!!!
Des de començaments del segle passat el mapa polític
d’Europa ha canviat força, les inamovibles fronteres de
la vella Europa no tenen res a veure amb les fronteres
actuals, així que ningú s’agafi a allò de que sempre ha
estat així...
Entre el 1900 i el 1925 assoleixen la seva sobirania
Noruega, Albània, Finlàndia, Polònia, Rep. Txeca,
Hongria, i Irlanda. Del 1926 al 1950 tenim el Vaticà i
Islàndia. Des de 1951 fins 1975 trobem a Xipre i Malta.
Del 1976 al 2000 tenim uns altres tants Lituania,
Letònia, Bielorrússia, Estònia, Ucraïna, Moldàvia,
Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Bòsnia-Herzegovina i
Eslovàquia, i podríem afegir Armènia, Azerbaitjan i
Georgia que també són membres del consell d’Europa.
I del 2000 al 2008 tenim Montenegro i Kosova.

Així que si fronteres tant instal·lades s’han acabat

transformant tant en aquest últim segle, i ara, tot just

començar el s. XXI ja en tenim dos més, espero que

no calgui tot un altre segle per assolir el nostre dret de

formar part d’Europa sense intermediaris pèrfids

carregats d'interessos.
Mai em podrà representar un italià en nom d’Itàlia, ni
un francès en nom de França, ni un espanyol en nom
d’Espanya.
I a pesar dels cutre-polítics que remenen les cireres en
aquest país, en el nostre país... la independència està al
caure, Europa es transforma, i els grans estats-nació
cada cop són més una arquitectura del passat.
No té sentit que el veí de al costat de casa, em digui com
he de viure a casa meva, encara que per la força faci
anys que ha instal·lat al meu menjador part de la seva
família... I no és just que per què a casa siguem només
dos i al menjador hi visquin els cinc fills del veí ... ells
tinguin la paella pel mànec...
.
.
.
.............. INDEPENDÈNCIA!!!!

..............clicka a sobre INDEPENDÈNCIA

.
.
.
.