QUI VA MATAR AL "COMENDADOR"?

Fins i tot ells van anar tots a una per acabar amb el tirà.

ALGUNA COSA PASSA

No puc accedir al meu blog

DEIXEM-NOS D'HÒSTIES

Doncs sí, deixem-nos d'hòsties, comenten Sant Jordi i el Drac. Aparquem les diferències, tots dos ens estimem la princesa i l'enemic que la vol sotmesa, que la vol humiliada, l'enemic que la vol anorreada i si cal morta tampoc ens estima a nosaltres. Precisament per què som part d'ella.
Deixem les rancúnies a banda, protegim-nos les espatlles i lluitem junts, que no es tant fort com ens vol fer creure, és fals i trampós, és mesquí i no el podem menys tenir com a rival, és mestre en les males arts molt lluny de la noblesa del soldat.
Senyor Jordi, company, diu el Drac. Tenim la raó, tenim el deure i l'obligació de lluitar per la llibertat robada. De recuperar la llibertat sense renunciar a la dignitat. Lluitem per la memòria de tots aquells homes i per totes aquelles dones que en tres-cents anys s'han deixat la pell perseguint l'anhel de tornar a ser lliures.
Estem a tocar, després ja hi tornarem a esbatussar-nos pretenent l'amor de la princesa...

UNA MICA DE SEXE SEMPRE VA BÉ

Ja que ens hem trobat, aprofite'm-ho..., juguem una estona a redescobrir-nos sota els llençols. 

Suors, olors, carícies i petons. M'amanyagues, t'acarono, un somriure amb ulls tancats mentre vivim el present més absolut senzillament gaudint del moment a l'extrem. 

Extraordinàriament bonic en la seva simplicitat. Ni tant sols les busques del rellotge gosen moure's, per no pertorbar les ànimes que es fonen i es separen com en una dansa de fum de colors.

I ho donem per acabat, no hi ha cigarreta doncs no fumen. Sense tabac i comentant la jugada ens veiem en l'obligació de tornar a començar...

Guapissima... el sexe que bé que va!!!

TORNA EL DRAC, 23 D'ABRIL

23 d'abril, brisa de guerres llegendàries entre homes i dracs. De cavallers i princeses sobre camps de roses tacades de sang. D'històries relatades en paper per sobreviure a la memòria de tots.

S'acaba el dia, de ple en el capvespre, el present en un metre quadrat de terra, el passat darrera una cantonada, i el futur per descobrir darrera la seva mirada.

Temps i espai es conjuren per refrescar-me els records de qui voldria oblidar. No entenc res i vull entendre. Per què tot és com és?

He d'apagar una flameta que dins del cor tinc guardada, no sé pas per que resta encesa, quin sentit té si em dificulta avançar.

M'hauré d'encomanar al drac, que del sant i cavaller no me'n refio...

...Aaiii... i la princesa no em vol.

Bé, un altre any que em consolaré llegint un bon llibre sota el llum daurat d'un tranquil racó de casa. I la rosa fent companyia en un gerro a sobre la taula, com que no hi ha hagut destinatària gaudiré jo de la seva bellesa. Una forma d'adaptar-se.

NO PUC BESAR-TE ;)

No puc besar-te, per què puc recaure. Oh!!!... Déu meu! és com si fos un adicte rehabilitat. 

No passa res si et tinc a prop, vaig fer tot el procés per desintoxicar-me, desenamorar-me, i me'n  vaig sortir. Sóc com aquell enamorat de l'ampolla de whisky, que ha superat la seva dependència i pot tenir un bon Macallan fine oak de 25 anys, al costat i no tastar-ne ni una gota, però pensat i debatut prefereix tenir-la ben lluny.

Així ets tu, com una magnifica ampolla d'un bon single malt per algú que té problemes amb l'alcohol,  fantàstica però intocable. 

Lluny, et vull ben lluny, per què sent a prop continuo sentint un irrefrenable desig de besar-te i això estimada amiga seria com saltar al buit.

Que bonic, ha sigut un pensament que s'ha creuat pel meu cap aquest mati mentre feinejava amb la ment en blanc

SOBRE ESPANYOLS, SOVINT EM PREGUNTO...

Quan els espanyols ens acusen de nazis, de ser "naZionalistes" ho fan des de la més profunda ignorància o són pèrfids?

Quan abanderant-se en una suposada ciutadania mundial, per que l'atzar els ha fet néixer en un lloc concret del planeta, com és que veuen amb mals ulls als que tenim sentiment de pertinença a un poble en concret i reclamem la nostra llibertat col·lectiva en un temps robada?

Per què són tan agosarats acusant-nos de nacionalisme excloent, quan el seu nacionalisme expansionista, conqueridor, sempre ha intentat anorrear a tots els pobles als que han subjugat atacant la seva llengua, cultura i als propis habitants de les zones per ells envaïdes?

Si van proclamant que ells van pel món sense tenir necessitat de reafirmar-se com a espanyols, no serà només per que a ells no els cal perquè tenen un Estat al darrera que ja els hi fa aquesta feina?

De debò que es creuen que són els únics capaços d'entendre la bellesa del món, que són els únics capaços d'entendre's amb tothom i de valorar les gents i els pobles que ens enriqueixen a tots?

  

Podria omplir moltes pàgines de preguntes d'aquest estil, però no les ompliré per que em cansa molt el que força espanyols pensen, em consta que no tots, però si una gran majoria. Ja estic cansat de donar explicacions a qui no vol entendre, a qui tot s'ho pren per la banda negativa de les coses. En realitat no tinc res a discutir amb aquells que no entenen, ni volen entendre que l'únic que vull és ser com ells, que l'únic que vull és viure en un país lliure amb una llengua la pròpia, igual que ells i ser ciutadà del món des de la singularitat de ser d'un lloc concret amb una gent, amb una cultura, amb una història, un tarannà que ens diferencia a l'hora que enriqueix la pluralitat del planeta.

M'avorreixen fins la sacietat, no suporto el seu fals internacionalisme utilitzat com a disfressa del nacionalisme més ranci. 

...I sí, sóc intolerant, m'hi han tornat a força de rebre. Sóc intolerant quan menyspreen la meva llengua, sóc intolerant quan ells solets decideixen quins han de ser els meus sentiments, sóc intolerant quan insulten la meva intel·ligència encara que sigui poca. Sóc intolerant a les acusacions de mal educat per parlar la llegua de Catalunya a Catalunya, cap mal educat pot pretendre donar lliçons d'educació a ningú.

...I sí, sóc intransigent, no em penso deixar trepitjar per ningú, no em penso deixar insultar sense resposta, no penso renunciar a la dignitat que ma mare em va donar i que conservo com a gran tresor.

I finalment pel que fa al meu país, al meu poble, al meu racó de món, en sóc perseverant en la lluita per la seva llibertat, en la meva mesura, aportant el meu granet de sorra. Ja fa una pila d'anys que vaig sumant granet a granet i no renunciaré fins que aconseguim un país lliure i digne, imprescindible que sigui digne, tant com lliure.

Qui a hores d'ara no m'entengui, ja no cal que s'esforci, segurament som de països diferents i no hi ha voluntat per entendre'ns i a tots ens queda tot un planeta per trobar afinitats i comprensió.

VISCA LA TERRA, LLIURE EVIDENTMENT 

EL DECRET DE NOVA PLANTA ENCARA ÉS VIGENT A 24 D'OCTUBRE DEL 2012