La Laura és la fillola del meu pare. És aquella nena amb la que vaig compartir el meu llit una nit quan teniem entre cinc i set anys, és amb la que havia jugat junt amb les seves germanes alguns dies d'estiu a Malgrat i alguna tarda a una masia de Begues.
La Laura és una dona que me'n alegra el cor només de veure-la, sense cap motiu especial. Els pocs cops que ens hem vist d'adults m'he sentit molt a prop i mai he pogut evitar pensar que guapa que és aquesta dona (en tots els aspectes).
Sense relacionar-nos, doncs les nostres vides han anat en direccions diferents, ni tant sols han sigut camins propers, però sempre he sigut conscient de la seva existència. "papa, truca a la Laura a veure com està, que fa temps que no en sabem res..."
El 24 de desembre d'aquest 2016 sobre les nou del matí per telèfon ens arriba una colpidora notícia. Sa mare ens diu que la Laura és morta. El càncer ens ha guanyat una altre guerra.
S'ha apoderat de mí una gran sensació de perdua, incomprensible, fins i tot per a mí. La Laura és com un record molt positiu al meu cor, però ni estava a la meva vida ni jo a la seva. Així i tot és com si d'una pessigada m'haguessin deixat una ferida en carn viva, i no ho puc entendre. Pot ser era un amor platònic i encara no me'n havia adonat, no ho sé, ... no tinc resposta. No m'explico el que sento.
El dia de les seves exèquies li vaig dir a en Joaquim el seu marit "...no entenc com és que m'ha afectat tant, la meva relació era mínima" i sense dubtar ni un segon em va respondre "era una dona excepcional"
Pot ser era això, la Laura era, és, una dona excepcional.
Tinc l'esperança de retrobar-me també amb ella en aquest univers que no s'acaba i me'n alegraré com sempre molt, molt, moltíssim de veure-la.
LAURA PEÑA SANTA MARIA
%2B-%2BC%25C3%25B2pia.JPG){kind=small}
