DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA

DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA APROVADA EL 14 DE DESEMBRE DE 1961 PER L'ASSEMBLEA GENERAL DE LES NACIONS UNIDES:



TOTS ELS POBLES TENEN DRET D'AUTODETERMINACIÓ.
EN VIRTUT D'AQUEST DRET, ELLS DETERMINEN LLIUREMENT LLUR SITUACIÓ POLÍTICA I LLIUREMENT PROSSEGUEIXEN LLUR DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC,
SOCIAL I CULTURAL.
UNA INSUFICIENT PREPARACIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA, SOCIAL O D'EDUCACIÓ NO POT SERVIR MAI DE PRETEXT PER AJORNAR LA INDEPENDÈNCIA.

EP, COMPANYS !!!

HOLA, HOLA A TOTHOM, AMICS, AMIGUES, CONEGUTS I CONEGUDES, AMANTS ESTIMADES,
DESCONEGUTS I VIATGERS DE BLOCS...
ANIMEU-VOS I FEU COMENTARIS, ÉS SENZILL I M'APORTA MOLT.
I EN DEIXA PETJADA DE QUI ES PERD PER AQUEST BOSC.

dissabte, 4 de maig del 2013

UNA MICA DE SEXE SEMPRE VA BÉ

Ja que ens hem trobat, aprofite'm-ho..., juguem una estona a redescobrir-nos sota els llençols. 
Suors, olors, carícies i petons. M'amanyagues, t'acarono, un somriure amb ulls tancats mentre vivim el present més absolut senzillament gaudint del moment a l'extrem. 
Extraordinàriament bonic en la seva simplicitat. Ni tant sols les busques del rellotge gosen moure's, per no pertorbar les ànimes que es fonen i es separen com en una dansa de fum de colors.

I ho donem per acabat, no hi ha cigarreta doncs no fumen. Sense tabac i comentant la jugada ens veiem en l'obligació de tornar a començar...
Guapissima... el sexe que bé que va!!!

diumenge, 28 d’abril del 2013

TORNA EL DRAC, 23 D'ABRIL


23 d'abril, brisa de guerres llegendàries entre homes i dracs. De cavallers i princeses sobre camps de roses tacades de sang. D'històries relatades en paper per sobreviure a la memòria de tots.
S'acaba el dia, de ple en el capvespre, el present en un metre quadrat de terra, el passat darrera una cantonada, i el futur per descobrir darrera la seva mirada.
Temps i espai es conjuren per refrescar-me els records de qui voldria oblidar. No entenc res i vull entendre. Per què tot és com és?

He d'apagar una flameta que dins del cor tinc guardada, no sé pas per que resta encesa, quin sentit té si em dificulta avançar.
M'hauré d'encomanar al drac, que del sant i cavaller no me'n refio...
...Aaiii... i la princesa no em vol.

Bé, un altre any que em consolaré llegint un bon llibre sota el llum daurat d'un tranquil racó de casa. I la rosa fent companyia en un gerro a sobre la taula, com que no hi ha hagut destinatària gaudiré jo de la seva bellesa. Una forma d'adaptar-se.

dimecres, 10 d’abril del 2013

NO PUC BESAR-TE ;)




No puc besar-te, per què puc recaure. Oh!!!... Déu meu! és com si fos un adicte rehabilitat. 
No passa res si et tinc a prop, vaig fer tot el procés per desintoxicar-me, desenamorar-me, i me'n  vaig sortir. Sóc com aquell enamorat de l'ampolla de whisky, que ha superat la seva dependència i pot tenir un bon Macallan fine oak de 25 anys, al costat i no tastar-ne ni una gota, però pensat i debatut prefereix tenir-la ben lluny.
Així ets tu, com una magnifica ampolla d'un bon single malt per algú que té problemes amb l'alcohol,  fantàstica però intocable. 
Lluny, et vull ben lluny, per què sent a prop continuo sentint un irrefrenable desig de besar-te i això estimada amiga seria com saltar al buit.

Que bonic, ha sigut un pensament que s'ha creuat pel meu cap aquest mati mentre feinejava amb la ment en blanc



dimarts, 23 d’octubre del 2012

SOBRE ESPANYOLS, SOVINT EM PREGUNTO...




Quan els espanyols ens acusen de nazis, de ser "naZionalistes" ho fan des de la més profunda ignorància o són pèrfids?

Quan abanderant-se en una suposada ciutadania mundial, per que l'atzar els ha fet néixer en un lloc concret del planeta, com és que veuen amb mals ulls als que tenim sentiment de pertinença a un poble en concret i reclamem la nostra llibertat col·lectiva en un temps robada?

Per què són tan agosarats acusant-nos de nacionalisme excloent, quan el seu nacionalisme expansionista, conqueridor, sempre ha intentat anorrear a tots els pobles als que han subjugat atacant la seva llengua, cultura i als propis habitants de les zones per ells envaïdes?

Si van proclamant que ells van pel món sense tenir necessitat de reafirmar-se com a espanyols, no serà només per que a ells no els cal perquè tenen un Estat al darrera que ja els hi fa aquesta feina?

De debò que es creuen que són els únics capaços d'entendre la bellesa del món, que són els únics capaços d'entendre's amb tothom i de valorar les gents i els pobles que ens enriqueixen a tots?
  

Podria omplir moltes pàgines de preguntes d'aquest estil, però no les ompliré per que em cansa molt el que força espanyols pensen, em consta que no tots, però si una gran majoria. Ja estic cansat de donar explicacions a qui no vol entendre, a qui tot s'ho pren per la banda negativa de les coses. En realitat no tinc res a discutir amb aquells que no entenen, ni volen entendre que l'únic que vull és ser com ells, que l'únic que vull és viure en un país lliure amb una llengua la pròpia, igual que ells i ser ciutadà del món des de la singularitat de ser d'un lloc concret amb una gent, amb una cultura, amb una història, un tarannà que ens diferencia a l'hora que enriqueix la pluralitat del planeta.
M'avorreixen fins la sacietat, no suporto el seu fals internacionalisme utilitzat com a disfressa del nacionalisme més ranci. 

...I sí, sóc intolerant, m'hi han tornat a força de rebre. Sóc intolerant quan menyspreen la meva llengua, sóc intolerant quan ells solets decideixen quins han de ser els meus sentiments, sóc intolerant quan insulten la meva intel·ligència encara que sigui poca. Sóc intolerant a les acusacions de mal educat per parlar la llegua de Catalunya a Catalunya, cap mal educat pot pretendre donar lliçons d'educació a ningú.

...I sí, sóc intransigent, no em penso deixar trepitjar per ningú, no em penso deixar insultar sense resposta, no penso renunciar a la dignitat que ma mare em va donar i que conservo com a gran tresor.

I finalment pel que fa al meu país, al meu poble, al meu racó de món, en sóc perseverant en la lluita per la seva llibertat, en la meva mesura, aportant el meu granet de sorra. Ja fa una pila d'anys que vaig sumant granet a granet i no renunciaré fins que aconseguim un país lliure i digne, imprescindible que sigui digne, tant com lliure.

Qui a hores d'ara no m'entengui, ja no cal que s'esforci, segurament som de països diferents i no hi ha voluntat per entendre'ns i a tots ens queda tot un planeta per trobar afinitats i comprensió.

VISCA LA TERRA, LLIURE EVIDENTMENT 

EL DECRET DE NOVA PLANTA ENCARA ÉS VIGENT A 24 D'OCTUBRE DEL 2012




diumenge, 19 d’agost del 2012

JO, NO PUC RENUNCIAR...




El català per mi és molt més que una llengua per comunicar-me. És una bandera identitària, és l'estendard que diu de forma més clara de quina part del planeta terra sóc.
És la forma que tinc de dir a tothom quina és la meva cultura i a quin poble pertanyo, sabeu... la meva forma de ser universal, de ser ciutadà del planeta Terra és precisament sent català, i crec que els ciutadans del món que és consideren de tot arreu, en realitat no són d'enlloc. 
El català és la llengua que utilitzo per demostrar respecte a tothom que viu en aquest país considerant-lo un dels meus, no m'agrada pensar que el meu interlocutor/a  no entén la llengua d'allà on viu (com a mínim). Seria com pensar que no és prou intel·ligent per aprendre-la, o el que seria pitjor, que no la vol aprendre per que la menysprea, i no li té consideració, creient que és poc més que un simple argot.
El català és la meva llengua i intento viure-la amb la màxima normalitat que em pot oferir un país colonitzat des de fa uns tres-cents anys.
Pràcticament, tothom que conec renuncia al català instantàniament.  Jo no ho puc fer, cada dia que passa la nostra llengua està més deteriorada, pràcticament ningú utilitza ja la sintaxi catalana i només es limita a traduir paraula per paraula de l'espanyol al català, i habitualment de forma ben poc acurada. Pot ser demanar un petit esforç per salvar la llengua seria demanar massa.

En certa forma em fan una mica d'enveja, ...renunciar a la llengua pròpia sense problema, no els hi passa factura. En canvi si ho faig jo, sento que m'he fallat i em sumergeixo en un malestar força desagradable, no ho puc evitar, és visceral.
És molt possible, si la cosa no canvia, que la nostra llengua tingui els dies comptats, l'actitut general així m'ho fa intuir. Jo per si de cas seguiré sent com sóc, no vull tenir a la meva consciència la carrega de pensar que he col·laborat en la desaparició  de la meva única llengua pròpia ... EL CATALÀ 



dijous, 26 de juliol del 2012

EL TEMPS NO S'ESTÀ ENROTLLANT...










Estic una mica decebut amb mi mateix, ho he provat de mil maneres i no ho acabo d'aconseguir. No hi ha manera de fer net. Ja no sé si és el cor que necessita una bona rentada amb sosa càustica o és el cervell. Aconseguir desenamorar-me va ser feina dura però ho vaig aconseguir, així i tot va quedar una taca que no marxa de cap de les maneres. Començo a estar cansat, fart que la taca sigui de les resistents. Ja no sé amb que fregar per fer-la desapareixer, ja no sé a qui recórrer per aconseguir resultats. És un tant desesperant, per què em sento embargat per una sensació de no viure plenament faci el que faci.
Collons...!!! frega la impotència, i això m'enutja, el meu amic el temps no està de la meva part, dec haver sigut molt dolent en una altre vida, o molt estúpid en aquesta.
Se m'està allargant massa el càstig. Vull que l'olor del mar torni a ser l'olor del mar, que els núvols al cel blau em portin records feliços, vull sentir la pluja a la cara i sentir l'olor a terra mullada i no trobar a faltar a ningú. Vull tornar a ser jo.
Que algú tregui les agulles al ninotet de drap, que algú neutralitzi el beuratge, que qui pugui desfaci els versos complexos que m'empresonen en llibertat.
Estic cansat que tots els camins portin en lloc i al mateix temps tots em duguin al mateix punt.

Redéu!!! amb lo fàcil i simple que ha de ser aconseguir ser feliç, i no poder sentir-ho, ...em revela. Que se'n vagi la boira que m'envolta, que es dissipi el fum que m'ofega. Que s'esquerdi la foscor que no em permet veure-hi i que la llum torni a il·luminar el món que trepitjo.


Buidar sempre va bé...  ara em sento un pèl millor.





dissabte, 23 de juny del 2012

UNA OCUPA A L'ÀTIC

























Recordo la distància zero entre nosaltres,
la pell frec a frec.

Recordo l'olor suau i natural del teu cos nu,
sota la tènue llum vermellosa d'una bombeta vacil·lant.

Les teves mans, els teus llavis, els teus ulls,
ho tinc tant pressent que em sembla continuar besant-te.

Cuixes blanques i suaus,
fantàstics pits coronats amb crispetes rosades.

No va haver mai cap t'estimo...
així i tot et vas quedar clavada en mi.

Dolça, ets com una espina al cor
amb la que s'ha de conviure.

Els cabells llargs et tapen la cara,
i jo espero no perdre mai la memòria.




















.