UN DRET A DECIDIR ÍNFIM, ÍNFIM

Doncs sí companys/es, ja se'ns acaba un altre any. El 2007, i si no m'erro en els comptes d'aquí set anys ja en farà tres-cents que van ocupar el nostre país unes tropes estrangeres...

oh!!! guaita!! però si eren espanyols i francesos, ...ves!! quina casualitat, els mateixos espanyols que avui decideixen per mi quin és el meu país i que m'he de sentir.

D'acord, sóc ciutadà d'Espanya (i en sóc per què en tants anys d'història sota ocupació estrangera, no hem sigut capaços de deslliurar-nos, de treure'ns de sobre aquest jou, aquest llastre que ens impedeix una progressió normal com a país), ... però només això ciutadà d'Espanya, no en sóc res més, i per moltes voltes que l'hi donin, ells, els espanyols, per molt document d'identitat que m'obliguin a portar... el que sento, el que em sento, és senzillament

que sóc CATALÀ, que exerceixo de català i que em poden obligar a moltes coses fins hi tot a cridar "viva españa", crit en mi buit de contingut i sempre lluny del meu sentiment.

Ho sento m'he anat de objectiu de l'escrit. Aquí anava, gràcies a la nostra brillant classe política

el meu dret a decidir i el de tants d'altres es limita a poder prémer el botó de "off" de la televisió

quan per Nadal surt per la tele aquell home de vida regalada al costat d'una bandera espanyola

a fer un anàlisi de com ha sigut l'any que finem al seu país, que també abasta el meu des de que el seu avantpassat Felip V va intentar anorrear-nos.

I com que em costa d'entendre que pinten en les societats modernes del segle XXI unes persones així (amb tota la seva nissaga vivint del conte). faig us del meu dret a decidir, tanco la tele, i brindo amb vi negre del país, del meu és clar, per la INDEPENDÈNCIA i per que els meus fills arribin a veure aquest país lliure i amb poder de decisió sobre ell mateix.

I parlant de fills us deixo, que encara no tinc parella i el temps passa volant.