CRÒNIQUES D'EN RASSEL ( III )

.

(Assatjament sexe-sentimental d'un metre
cúbic -III-)


...
...................A LA FÍ, LLIURE COM L'ARALE
.
.
El Metro Cúbic continuava fagocitant espai a totes
hores.
Ja no hi havia prou amb els horaris del club, ara no
contenta amb això també enviava cartes perfumades
al nostre amic, cartes que compartia amb els seus amics
del club al temps que els hi demanava ajut per sortir
d’aquell malson...i dintre del drama..., doncs vinga, tots
a riure de la situació que estava vivint en Rassel, i ell
rient i desesperat alhora.
La White (Metro Cúbic) no captava ni directes ni
indirectes, no captava res, ...ja ni directissimes amb
mala llet, ella en el seu núvol rosa i perfumat.
A casa del nostre amic no parava de sonar el telèfon, ja
no s’atrevia ni a agafar-lo. Sempre contestava a les
trucades sa mare, i deia que en Rassel no hi era, ...mai hi
era, per ella NO. La situació es tensava.
En Rassel ja feia uns dies que no reia, allò començava a
ser un problema seriós, seriós. Fins hi tot es va plantejar
arribar a l’agressió física, estava desesperat.
Quan ja tot semblava no tenir solució, aleshores és quan
es va fer la llum en el món del nostre amic.
Aprofitaria una sortida col·lectiva anual que es feia
oberta a tots els socis del Club on anàvem a escalar,
caminar i d’altres activitats varies, sense deixar-nos la
drogo-festa alcohòlica de cada any. Era aquest el
moment, i el lloc no podia ser més indicat, el mateix on
havia començat tot.
En Rassel va pactar amb la germana d’un amic que li fes
de núvia durant tot el cap de setmana. Carinyo amunt,
carícies avall, petonets... inseparables, ni per dormir. I tot
això, clar, sota l’atenta mirada del Metro Cúbic, això sí, on
hi havia hagut passió ara no sabria descriure que hi havia,
però si les mirades fulminessin, el nostre amic Rassel ja
faria uns quants anys que seria un tió negre i ben rostit
passejant pel món tenebrós on l’haurien enviat.
Però va funcionar White va desaparèixer del Club, es
van acabar les cartes, les trucades de telèfon i pels amics
s’havia acabat la tragicomèdia.
No sé si això és un final feliç per la primera CRÒNICA
DE'N RASSEL, però el que és segur és que és un final.