QUIN GOIG

.
.

.

Avui un dia normal dels normals, un dia com qualsevol

altre. Era mig matí quan mentre treballava m’ha semblat

sentir un soroll atípic en el meu lloc de feina, era com una

remor suau que al passar l’estona anava augmentat

d’intensitat, el murmuri s’anava convertint gradualment

en un soroll cada cop més fort.

Moment en que m’he aturat, he deixat de treballar per

anar a veure que estava passant. En aquest moment ha

sonat un tro impressionant que m’ha fet tremolar les

calzes, al temps que em confirmava el que ja sospitava...

.

.................ESTÀ PLOVENT!!!!

I no només això, està plovent i ho està fent amb

insistència, i aquí a Sant Boi de Llobregat, en plena

rambla i caient l’aigua a bots i barrals. El cor m’ha fet

un salt d’alegria, de poc que no m’emociono, feia tant

de temps, que no veia ploure així per aquí, que he

hagut de sortir al carrer, i tot i que ja no se sent tant

clarament aquella olor a terra mullada com abans,

encara continu tenint la sensació d’estar respirant-me

el meu país.

Preguem als deus, a la mare terra, a l’univers sencer

per que la humanitat s’humanitzí d’una vegada, i en

aquests caps de la gent entri de forma entenible que si

no respectem el planeta sortirem perdent els primers,

i com si d’un gos amb puces es tractés, el nostre estimat

( estimat?) planeta, se’ns espolsarà de sobre i es

quedarà ben tranquil.

Doncs això, preguem per que dies com el d’avui es

repeteixin més sovint, tant com per que no calgui parar

de treballar, ni alegrar-se per considerar-lo una cosa

excepcional.



NO VOLIA PENJAR RES MÉS AQUESTA SETMANA, PERÒ ÉS QUE

M’HE SENTIT TANT BÉ AMB LA PLUJA, QUE HO HAVIA D’EXPLICAR

.

.

.

.

.

CALDO DE CULTIU

.
.
.

.


I l’estat espanyol continua tibant de la corda.
I als laments d’ofec respon amb ironia, sense
respecte. Respon amb mentides, ...que si ens
falta l’aire es per que volem respirar massa fons...
I cada dia un quart de volta més a la femella dels
grillons..., no passa res..., els catalans ho aguanten
tot, fan mala cara, però entomen com ningú..., i
realment, de moment nosaltres entomant, i
m’atreviria a dir que molts ho fan a gust.
Però..., sort que sempre hi ha un però..., no tothom
se sent feliç amb una sodomització forçada, hi ha
gent que ja fa dies que en té prou. I a ells i elles la
pressió que senten, que noten en testicles i ovaris
comença a ser molta.
Potser encara falten unes quantes voltes més a les
femelles dels grillons, unes estirades més a la corda
del coll i tornarem a tenir una gent disposada com
aquells segadors que en dia d’avui haguessin rebut
el nom de terroristes, però van ser segadors, per
que n’eren temps de sega.
Poder ara tocarà que siguin claus angleses o simples
adoquins, o pot ser el caldo de que parlem està ben
infrastructurat i els segadors del segle XXI, disposen
d’eines i cervells tant potents com per sembrar el
caos en un estat opressor, ademocrata, un estat que
no ens estima, no ens ha estimat i no ens estimarà
mai. Un estat que ens explota, ens dessagna, I encara
segueix pensant que si no hem de ser d’ell, no serem
de ningú. Bé, millor dit, o d’ells o no serem.
Per això espero que aquest moviment incipient no
s’aturi i comenci a donar fruit i amb la raó de la història,
i amb el pes de la cultura comenci a utilitzar el ciberespai,
que carregui l’arma més potent que és la ment i prengui
la informàtica com aquells segadors van fer servir la falç.
La independència en el nostre cas no és una utopia, sinó,
no els hi faria tanta por. És un dret que com a poble, com
a nació sotmesa que som, tenim. I tard o d’hora assolirem.


INDEPENDÉNCIA!!!
.
.

...TORNO A RESPIRAR

.....


Doncs sí, necessito comunicar-ho. Malgrat el
refredat he aconseguit finalment poder tornar
a respirar amb tranquil·litat.
Bé, he necessitat ajuda, però en qüestions d’allò
irracional, si sol no te’n surts no hi ha cap mal
en demanar ajuda, i agraeixo moltissim aquest
cop de mà.
Després de molt de temps, massa, aturat en un
cul de sac, en un camí sense sortida. He necessitat
que em diguessin allò que era evident, que en el
fons ja sabia, només calia fer mitja volta per
continuar caminant, per seguir vivint. Però aquest
cop amb la seguretat de que no m’equivocava al
canviar de camí, ja tinc una edat i un petit cúmul
d’experiències i no volia haver-me de penedir en
un futur per haver deixat altre cop alguna cosa a
mitges.
Ara es tracta de continuar vivint, que per cert ho se
fer molt bé, i en tinc moltes ganes i com ja deveu
saber amb una aspiració de molts anys. O sigui...
molts anys i molt bé.
I altres aspiracions fins ara fixades erròniament, tard o
d’hora les ensolcaré bé... i aconseguiré aquella felicitat
tants cops gratada i perduda. O no, la vida ho decidirà.
De moment el més important és viure.

A tots dos moltissimes gràcies... i cap pes sobre la
vostra consciència, vull que sabeu que us estimo.


La fotografia és meva. Mirant al mar a Sant Feliu de
Guixols.
.
.
.

HE SORTIT DE NOU A ESTIRAR LES GOMES

.
.

DESDE LA PRIMERA REUNIÓ ASSEGURANT
AL JORDI EN LA SEVA PUJADA (6a)


..JORDI EN EL SEGON LLARG (V)

Un altre cop m'he retrobat amb aquelles pedres arrodonides i
juntetes anomenades conglomerat... i digueu-me rar, però
Montserrat em transmet una passió especial, és un sub-món
on m'encanta sumergir-me, sentir-me part, ser muntanya.
L'escalada aquest cop també ha resultat ser gratificant. Hem
disfrutat en una via de quatre llargs... per una estona hem
sigut muntanya sense deixar de ser nosaltres.


................
...GAUDINT DE LA COMPANYIA, DEL PAISSATGE, DEL NOSTRE PAÍS

El dia mig ennuvolat i un tant fresquet encara ha accentuat el
romanticisme una mica més i un cop a dalt fent servir la mole
conglomerada de talaia em gaudit de la nostra companyia tot
contemplant que gran que és el nostre petit país.
Com m'agrada ser, com m'agrada estar... només en falta tenir
... i no tinc presa,


HEM TORNAT A TRIONFAR
.
.
...no molta.
.
.
.

Montserrat, Serrat de La Pastereta
Via Vilmanbar MD 130m
(L1:6a, L2:V+, L3:V+, L4:V)
.
.
.

RECORDANT ALTRES TEMPS ( del No.4 de la revista VERMELL-8 del Centre Excursionista Sant Boi )

DUEL

El soroll de passes de botes sobre el terra.

El sol gratant la ratlla de l'hotitzó, tot just abans

del crepuscle.

.

Dues mirades penetrants guanyen terreny dins

l'ànima de l'adversari.

El vent provoca una música suau, com de final de

pel·licula melodramàtica.

El regne del silenci fa olor a final.

-M'has fallat company!

... i dues pistoles queden enfrontades al final d'uns

braços tensos i inestables.

-No sé qui deixa més que desitjar.

És ben cert que el sol no té la culpa de les coses

que passen, senzillament surt i es pon.

-Sigues consecuent i paga els teus errors.

-Ho sóc i de per vida he de pagar-ne un preu

.molt alt.

Trenta-un segons interminables van separar

la conversa d'un sec soroll de dues detonacions

simultànies.

Una bala al vermell travessa destruint el cor

d'un adversari. Sense cor i estés a terra, potser

descansa, el projectil ha encertat, ha acabat amb

l'arrel del seu problema.

Una altre bala idèntica ha reventat el cervell de

l'altre adversari. Sense cervell i estés a terra,

potser descansa, el projectil ha encertat, ha

acabat amb l'arrel del seu problema.

Dos cossos estésos a terra, més units del que

potser ho havien estat mai.

I el sol continuarà sortint per llevant i posant-se

per ponent i la terra continuarà donant voltes.

I aquells dos cossos pràcticament auto-immolats

prenen la mateixa importància que un pinyol

d'oliva navegant per una claveguera.

Carles Sartó 1996

LUXÚRIA

.
.
.
Miro i em
pregunto, ...és?
.
Segurament no
és res més que
un tros de carn.
O simplement és
una foto retallada
de qualsevol
revista.
.
Podriam dir-li ...
"un pit" o mig cos
en gama de grocs
i taronges.
.
També podria ser
un record dolç, o
un record amarg.
.
Inclús podria no ser o ser tant sols
una il·lusió, quelcom irreal.
.
O un somni, o un malson, una
projecció mental.
.
Un esportista despullat. O potser
només és la llavor d'una intriga,
un despertar a la curiositat, un
voler més o un fins hi tot això
sobra.
.
O és una pregunta com per exemple:
.
......................QUÉ?



Només és segur que és un retall de
foto penjada en un bloc...
.
.
.

TARD O D'HORA...

.
.

.

En aquesta vida de la que tots/es gaudim, més tard
o més d’hora, absolutament tothom l’acabem cagant.
Alguns/es potser només ho faran un cop ( cas difícil,
doncs la condició d’esser humà casi que no ho permet
o si no recordeu el saber popular dient allò de
“l’home, entenent també la dona, és l’únic animal que

es dóna dos cops amb la mateixa pedra...” ) , altres

reiteraran i d'altres faran del cagar-la la seva forma

de vida.

.
Per la part que em toca i aprofitant que això és una

finestra al món vull aprofitar per dir-vos que lamento

els meus errors, els que us hagin pogut ferir, i fer patir,

i els lamento tant com els errors d’altres que m’han

ferit a mi.

Però “C’EST LA VIE” i jo no la vaig pas comprar, com a
tothom ens l’han regalat, i a cavall regalat... ja sabem
el que hi ha.

.
I d’error en error anem tirant endavant, com en el joc
de l’oca, i d’aquesta forma seguim aprenent, avancem
descobrint, i continuem vivint.

.
Tinc una intriga..., tampoc és que m’amoïni gaire, però
...que ens deparà el futur?
Sent conscient, que el futur no comença demà, sinó
després, sempre comença després...
.

.

...doncs això, que passarà després...

.
Com diu un amic meu

.
AGUR BA

.

.

.