DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA

DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA APROVADA EL 14 DE DESEMBRE DE 1961 PER L'ASSEMBLEA GENERAL DE LES NACIONS UNIDES:



TOTS ELS POBLES TENEN DRET D'AUTODETERMINACIÓ.
EN VIRTUT D'AQUEST DRET, ELLS DETERMINEN LLIUREMENT LLUR SITUACIÓ POLÍTICA I LLIUREMENT PROSSEGUEIXEN LLUR DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC,
SOCIAL I CULTURAL.
UNA INSUFICIENT PREPARACIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA, SOCIAL O D'EDUCACIÓ NO POT SERVIR MAI DE PRETEXT PER AJORNAR LA INDEPENDÈNCIA.

EP, COMPANYS !!!

HOLA, HOLA A TOTHOM, AMICS, AMIGUES, CONEGUTS I CONEGUDES, AMANTS ESTIMADES,
DESCONEGUTS I VIATGERS DE BLOCS...
ANIMEU-VOS I FEU COMENTARIS, ÉS SENZILL I M'APORTA MOLT.
I EN DEIXA PETJADA DE QUI ES PERD PER AQUEST BOSC.

diumenge, 27 d’abril de 2008

UN COP CURAT

.
.
.
...........


Ara ja en fred, puc tornar a riure’m d’alguns temes.
Avui companys/es us parlaré de l’enamorament.
.
.
.
Punt 1.
...........L’enamorament és complicat i ataca quasi bé
...........sempre per l’esquena. És a dir, un tant traïdor.
...........Per tant aneu amb conte.

Punt 2.
...........Un cop has caigut a les seves urpes, comença
...........el descontrol, el caos emocional, la distorsió de
...........la realitat. I tot això ja sense poder adonar-te’n.

Punt 3.
...........Ràpidament la inconsciència augmenta i amb ella
...........la incapacitat de raonar amb lògica.

Punt 4.
...........S’aprecia (des de fora) una pèrdua important de
...........les facultats mentals, degut a que la persona
...........desencadenant de l’enamorament ocupa el
...........vuitanta per cent de la ment durant tot el dia,
...........i és clar, utilitzant només el vint per cent que
...........ens queda per fer la resta, doncs això que en
...........aquesta fase tots/es semblem idiotes.

Punt 5.
...........Aquesta fase hi ha gent que es veu mol afectada
...........i gent que no se la nota gens. És on perdem la
...........gana i ens avorrim mirant el plat de macarrons i
...........sospirem.

Punt 6.
...........Arribats a aquest punt, poden passar dues
...........coses:


...(A) Que l’enamorament sigui mutu i la cosa vagi bé i
.........prosperi. I com en els contes... van ser feliços i
.........van menjar anissos. ( ara que ja som grans us
.........diré que de menjar anissos res..., sí, van ser
.........feliços però per que es van passar la resta de la
.........seva vida cardant).

...(B) Que la cosa no vagi bé. Amb la indiferència d’un/a i
.........la desesperació de l’altre/a.
.
.
.

Ara m’hi recrearé una mica en aquesta opció, que és
en la que tinc més experiència.
Doncs sí, aquesta es la fase anomenada pop de
l’enamorament, no POP de música i ritme, POP
de cefalòpod i tentacles.

Aquí és quan l’amor es fa més dur de pair i voldries
treure-te’l de sobre i no hi ha manera, se t’arrapa com
un pop i com més esforç fas per deslliurar-te, més se
t’aferra...
Lluita extenuant, vas desenganxant tentacles per una
banda, cosa que a més fa força mal, és dolorós, i per
un altre banda se’t tornen a enganxar. El pop-amor
és mol dur de pelar.
Hi ha moments que cansat deixes de lluitar i la bèstia
en aquests moments també es relaxa... i acabes tenint
la sensació de que te l’has tret de sobre, però NO!!!
quan menys t’ho esperes tornes a notar un tentacle
pressionant fort al pit, quin mal, un altre al coll i ja
tornem a ser en plena lluita.
Força desesperant, tot s’ha de dir.
A les hores després d’una bona temporada de combat
En un dels curts moments de lucidesa... se t’acut.
Si jo sol no puc, potser demani ajuda.
I al final ho fas, encara que no és una cosa ràpida. Has
de pensar a qui li demanes, com l’hi demanes i el més
important, quan l’hi demanes, i tot això sense deixar de
lluitar amb el pop dels collons.

Un cop passat aquest tràngol, has trobat a qui, el com i
quan, i reps l’ajuda, normalment la fera salvatge queda
estabornida, que no morta.
Moment important per no distreure’s i agafar el pop
pel cap i llençar-lo el més lluny possible.
És ara en aquest punt, diguem-li “Punt 7”, que et
retrobes, tornes a ser tu mateix. Fins i tot et sents més
lleuger, és clar, el pop-amor, pesa.
Jo sempre he tingut sort, però hi ha casos, jo en conec
algun, de pop-amor-bumerang, i amb el temps, amb els
anys els ha tornat a caure el bitxo a sobre, rebotat, ves a
saber de quina part del món.



Trobo que de moment ja n’hi ha prou, tampoc es tracta
de cansar i avorrir. Ja tornaré a entrar en el tema un altre
dia.
Sabeu... dóna molt se sí...



FEU COMENTARIS I AIXÍ AL FINAL ENTRE
TOTS PODREM ACABAR FENT UNA TESI I
COMPARTIR-LA AMB EL MÓM


.

dijous, 24 d’abril de 2008

NOMÉS PRESENT

.
.
...
.
EL PASSAT NO VA ESTAR MALAMENT.....


Ahir per la nit fent una cerveseta amb un amic.
Entre d’altres coses vam parlar de la vida, dels
canvis, de com afrontar-la, de com adaptar-se
a l’evolució, a la pròpia i a la del món.
Després de divagar, raonar i enraonar força estona
vam coincidir en que això de viure és exclusivament
...........PRESENT!!!.

La vida és en present, sempre en present. El passat
només existeix en records, el passat són unes fotos
en un àlbum, unes ressenyes en un llibre de piades,
uns noms en una agenda, una osca en un tros de fusta,
unes olors gravades en la profunditat de la ment. Tot
plegat... records.
D’acord que tenim la capacitat de reviure’ls fins al
punt de tornar a sentir certes emocions, però no és real;
quedi clar, el passat ja no existeix.

Que dir del futur. És allà on mai hi arribarem, per què
quan hi som ja és present i el futur és un altre. El futur
d'entre altres coses també és el resultat del que es fa en
el present. Això fa d'ell una cosa variable que sempre va
en funció de...
I per tant sempre és ficció dins de la nostra psique.
Queda clar doncs que el futur tampoc existeix.

El present és el que hi ha, és el que vam llaurar en un
passat que ja no existeix. I allò que ja està llaurat no
te futur, doncs mil coses poden passar que donarien mil
futurs diferents. Quedem així, l’esdevenidor és incert.
D’allò en un temps llaurat només podem collir el fruit
en el present, en el present ens el mengem i en el
present el compartim.
És el present el que ens dóna felicitat o tristesa. Fins i
tot un orgasme no el podem tenir en el futur...
i els del passat ja no ho són d’orgasmes, són com
dèiem records.
Viviu ara per l’ara, no feu servir el passat de crossa
I del futur, refotut futur...
pel qual representa que vivim i no existeix.
.
.
.........................

EL FUTUR NO PINTA MALAMENT...
.
.......................
..........................PERÒ QUE NO PINTA GENS MALAMENT.


.
.
.
.
.
.
.
LLÀSTIMA QUE MAI L'ASSOLIREM, DONCS ESTÀ CLAR QUE
NO EXISTEIX. ESPERO... AIXÒ SÍ, ARRIBAR UN DIA A UN
PRESENT AMB AQUESTES ESPECTATIVES.
.
.

dimecres, 23 d’abril de 2008

AVUI M'HE SORPRÈS GRATAMENT

.
.
Avui a mig matí m'he sorprès gratament.
Deixat anar, amb la ment en blanc i ...,
i m’he adonat que estava cantant.

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda
ni és fosca la ventura de la nit

feia tant de temps que no cantava que ja
ni ho recordo.

Parlen els vells d’una història d’amor
d’un cavaller enfrontat a un drac cec
.

I ha anat passant el matí i al meu cap en
blanc continuaven venint cançons.

En mi pago hay un àrbol
que del olvido se llama.
Donde van a consolarse,
Idalita, los moribundos del alma.

Que bé, com més cantava més bé em sentia.

MASTERS...!!! MASTERS...!!!
Masters of puppets

Serà que al ser Sant Jordi l’ambient
està carregat de positivitat.

La lluna ha fet el ple
la lluna a la finestra.
La nit com un alè ,
tèbia nit de llum clara

I el meu cervell, constantment
bombardejat amb cançons que
automàticament verbalitzava.

Lluna per què em segueixes
per la vora de la mar,
si a les noces que jo vaig
a tu no t’he convidat

I així fins a l’hora de plegar. Tot el dia
amb un somriure.

Maremar, feu-vos present
i a l’altar del meu paisatge.
Maremar, que els antics déus
Avui són molt lluny de casa.

De camí cap a casa la situació no ha canviat

Saps que l’arbre més s’enfila
Com més en dins pot arrelar.

I he decidit escriure part de les cançons
que de cop he recordat i cantat

If I was a rich man
trala dava traladavada

...I compartir-les amb tothom que es
passa pel bloc.
Aquesta us la dedico

Aquesta és la història
d’un que volia ser ocell
volia saltar muntanyes
i amb els arbres barallar
la gent se’l mirava, nena
no t’ho pots ni imaginar
els cabells li tapaven la cara
tenia lleuger el caminar.

Es tornarà ocell per un dia
i d’entre les cendres podrà volar.
Això no és cap joc
deixeu-me volar!
jo sóc lliure de fer el que vulgui
no hem tregueu la llibertat
el cel és un somni
on ell hi vol arribar
els núvols les seves muntanyes
el sol l’horitzó llunyà.

Aquesta és la història
d’un que volia ser ocell
volia saltar muntanyes
i amb els arbres barallar
el cel és un somni
no se’l pot fer esperar
els núvols les seves muntanyes

el sol l'horitzó llunyà.
.
.
-
Joan Salvat-Papasseit, Sangtraït, Victor Jara
Metallica, Elèctrica Dharma, M. del Mar Bonet
Lluis Llach, ...

dimarts, 22 d’abril de 2008

PRESSENTIMENT ENCERTAT

.....


Pressentia que aquest any seria un any de canvis,
i ja ho està sent. De moment ja sóc més lliure que
l’any passat. S’ha trencat una cadena, un lligam,
i aquesta llibertat amplia els horitzons i aquesta
sensació també m’agrada.
.
Amics/gues em torno a sentir créixer, he fet un
altre pas en la meva evolució, i per aprendre, calen
lliçons, i encara que aquestes lliçons vinguin de
cops en forma de bufetades, mai deixen de ser
lliçons.
.
I el sac de l’experiència és mol gran, ho ha de ser,
doncs sempre s’ha d’aspirar atenir moltes experiències
i com més bones millor. L’únic problema és que cada
experiència té la seva raó pròpia, i evidentment no
sempre seran bones... això sí, totes ensenyen.
.
En resum gràcies a les lliçons i les experiències anem
aprenent al temps que anem creant el nostre camí,
digueu-li vida.
.
I encara queda molt dos mil vuit i pinta molt bé, tot
segueix el seu curs, la meva vida no és cap descontrol
encara que a moments ho pugui semblar. Ja us aniré
informant de la meva progressió, i ho faig per mi, per
ningú més, doncs exterioritzar l’estat d’ànim, tant si
és bo com dolent, em senta bé, molt bé.
.
És una necessitat, és un acte que m’alleuja.
.
.
.

dilluns, 21 d’abril de 2008

CARTA AQUELL QUE SEGUEIX JUGANT AMB SAGETES

.
.
.
.
....
ERRADA DEL SENYOR ....................PRIMERES CURES...
CUPIDO

.
........................
SANACIÓ ............................................SAGETA, FLETXA
............................................................O NOSA

SENYOR CUPIDO!, ...SENYOR CUPIDO!!!
VINGUI A BUSCAR AQUESTA FLETXA
QUE L’EFECTE JA S’HA ACABAT...

Senyor Cupido deixi’m recomanar-li que vagi al
metge, que continua estant cada dia més lent i li
reconfirmo que cada dia té pitjor punteria, com ja
l’hi deia a l’última missiva.
Miri doncs després d’aquesta última cagada feta
sobre la meva persona... he decidit no arribar a les
mans com l’havia deixat entendre, i és que en el
fons em fa llàstima, tant vell i minvat de facultats,
ja en te prou pena, per molt que visualment no ho
sembli.
De totes formes, li agrairia que vingués a endur-se
aquesta sageta (però no corri que en el seu estat
senil igual rebenta). Doncs a mi em suposa una
molèstia, i sàpiga que no m’importa gens el que faci
amb ella o per on se la foti. Però vingui d’un cop i
endugui-se-la. No voldria caure accidentalment i
tornar-me-la a clavar.
Aprofito per dir-li que si coneix alguna escola per
semidéus en decadència, s’hi apunti sense perdre ni
un moment. En té molta necessitat...
En cas de no existir aquesta escola li suggereixo que
faci una mena de reciclatge, i deixi aquesta feina en la
que no se’n surt i dediquis, no ho sé, per exemple a la
destria de pollets mascles i femelles, que em sembla que
aquí si que tindria futur. Amb unes bones ulleres, que
segur que li fan falta, enlloc de passar tot el dia tocant
els collons al personal, es passaria tot el dia mirant
quines aus en tenen i quines no.
Apa! Estúpid vellet, ja m’he tornat a quedar descansat,
...que bé que va per l’ànima, el correu.

Atentament un que no vol tornar a tenir relació amb vostè.
Sort i a curar-se.

dijous, 17 d’abril de 2008

QUIN GOIG

.
.

.


Avui un dia normal dels normals, un dia com qualsevol
altre. Era mig matí quan mentre treballava m’ha semblat
sentir un soroll atípic en el meu lloc de feina, era com una
remor suau que al passar l’estona anava augmentat
d’intensitat, el murmuri s’anava convertint gradualment
en un soroll cada cop més fort.

Moment en que m’he aturat, he deixat de treballar per
anar a veure que estava passant. En aquest moment ha
sonat un tro impressionant que m’ha fet tremolar les
calzes, al temps que em confirmava el que ja sospitava...
.
.................ESTÀ PLOVENT!!!!

I no només això, està plovent i ho està fent amb
insistència, i aquí a Sant Boi de Llobregat, en plena
rambla i caient l’aigua a bots i barrals. El cor m’ha fet
un salt d’alegria, de poc que no m’emociono, feia tant
de temps, que no veia ploure així per aquí, que he
hagut de sortir al carrer, i tot i que ja no se sent tant
clarament aquella olor a terra mullada com abans,
encara continu tenint la sensació d’estar respirant-me
el meu país.

Preguem als deus, a la mare terra, a l’univers sencer
per que la humanitat s’humanitzí d’una vegada, i en
aquests caps de la gent entri de forma entenible que si
no respectem el planeta sortirem perdent els primers,
i com si d’un gos amb puces es tractés, el nostre estimat
( estimat?) planeta, se’ns espolsarà de sobre i es
quedarà ben tranquil.

Doncs això, preguem per que dies com el d’avui es
repeteixin més sovint, tant com per que no calgui parar
de treballar, ni alegrar-se per considerar-lo una cosa
excepcional.



NO VOLIA PENJAR RES MÉS AQUESTA SETMANA, PERÒ ÉS QUE
M’HE SENTIT TANT BÉ AMB LA PLUJA, QUE HO HAVIA D’EXPLICAR
.
.
.
.
.

dimarts, 15 d’abril de 2008

CALDO DE CULTIU

.
.
.

.


I l’estat espanyol continua tibant de la corda.
I als laments d’ofec respon amb ironia, sense
respecte. Respon amb mentides, ...que si ens
falta l’aire es per que volem respirar massa fons...
I cada dia un quart de volta més a la femella dels
grillons..., no passa res..., els catalans ho aguanten
tot, fan mala cara, però entomen com ningú...
, i
realment, de moment nosaltres entomant, i
m’atreviria a dir que molts ho fan a gust.
Però..., sort que sempre hi ha un però..., no tothom
se sent feliç amb una sodomització forçada, hi ha
gent que ja fa dies que en té prou. I a ells i elles la
pressió que senten, que noten en testicles i ovaris
comença a ser molta.
Potser encara falten unes quantes voltes més a les
femelles dels grillons, unes estirades més a la corda
del coll i tornarem a tenir una gent disposada com
aquells segadors que en dia d’avui haguessin rebut
el nom de terroristes, però van ser segadors, per
que n’eren temps de sega.
Poder ara tocarà que siguin claus angleses o simples
adoquins, o pot ser el caldo de que parlem està ben
infrastructurat i els segadors del segle XXI, disposen
d’eines i cervells tant potents com per sembrar el
caos en un estat opressor, ademocrata, un estat que
no ens estima, no ens ha estimat i no ens estimarà
mai. Un estat que ens explota, ens dessagna, I encara
segueix pensant que si no hem de ser d’ell, no serem
de ningú. Bé, millor dit, o d’ells o no serem.
Per això espero que aquest moviment incipient no
s’aturi i comenci a donar fruit i amb la raó de la història,
i amb el pes de la cultura comenci a utilitzar el ciberespai,
que carregui l’arma més potent que és la ment i prengui
la informàtica com aquells segadors van fer servir la falç.
La independència en el nostre cas no és una utopia, sinó,
no els hi faria tanta por. És un dret que com a poble, com
a nació sotmesa que som, tenim. I tard o d’hora assolirem.


INDEPENDÉNCIA!!!
.
.

diumenge, 13 d’abril de 2008

...TORNO A RESPIRAR

.....


Doncs sí, necessito comunicar-ho. Malgrat el
refredat he aconseguit finalment poder tornar
a respirar amb tranquil·litat.
Bé, he necessitat ajuda, però en qüestions d’allò
irracional, si sol no te’n surts no hi ha cap mal
en demanar ajuda, i agraeixo moltissim aquest
cop de mà.
Després de molt de temps, massa, aturat en un
cul de sac, en un camí sense sortida. He necessitat
que em diguessin allò que era evident, que en el
fons ja sabia, només calia fer mitja volta per
continuar caminant, per seguir vivint. Però aquest
cop amb la seguretat de que no m’equivocava al
canviar de camí, ja tinc una edat i un petit cúmul
d’experiències i no volia haver-me de penedir en
un futur per haver deixat altre cop alguna cosa a
mitges.
Ara es tracta de continuar vivint, que per cert ho se
fer molt bé, i en tinc moltes ganes i com ja deveu
saber amb una aspiració de molts anys. O sigui...
molts anys i molt bé.
I altres aspiracions fins ara fixades erròniament, tard o
d’hora les ensolcaré bé... i aconseguiré aquella felicitat
tants cops gratada i perduda. O no, la vida ho decidirà.
De moment el més important és viure.

A tots dos moltissimes gràcies... i cap pes sobre la
vostra consciència, vull que sabeu que us estimo.


La fotografia és meva. Mirant al mar a Sant Feliu de
Guixols.
.
.
.

dijous, 10 d’abril de 2008

HE SORTIT DE NOU A ESTIRAR LES GOMES

.
.

DESDE LA PRIMERA REUNIÓ ASSEGURANT
AL JORDI EN LA SEVA PUJADA (6a)


..JORDI EN EL SEGON LLARG (V)

Un altre cop m'he retrobat amb aquelles pedres arrodonides i
juntetes anomenades conglomerat... i digueu-me rar, però
Montserrat em transmet una passió especial, és un sub-món
on m'encanta sumergir-me, sentir-me part, ser muntanya.
L'escalada aquest cop també ha resultat ser gratificant. Hem
disfrutat en una via de quatre llargs... per una estona hem
sigut muntanya sense deixar de ser nosaltres.



................
...GAUDINT DE LA COMPANYIA, DEL PAISSATGE, DEL NOSTRE PAÍS

El dia mig ennuvolat i un tant fresquet encara ha accentuat el
romanticisme una mica més i un cop a dalt fent servir la mole
conglomerada de talaia em gaudit de la nostra companyia tot
contemplant que gran que és el nostre petit país.
Com m'agrada ser, com m'agrada estar... només en falta tenir
... i no tinc presa,


HEM TORNAT A TRIONFAR
.
.

...no molta.
.
.
.

Montserrat, Serrat de La Pastereta
Via Vilmanbar MD 130m

(L1:6a, L2:V+, L3:V+, L4:V)
.
.
.

RECORDANT ALTRES TEMPS ( del No.4 de la revista VERMELL-8 del Centre Excursionista Sant Boi )



DUEL



El soroll de passes de botes sobre el terra.
El sol gratant la ratlla de l'hotitzó, tot just abans
del crepuscle.
.
Dues mirades penetrants guanyen terreny dins
l'ànima de l'adversari.

El vent provoca una música suau, com de final de
pel·licula melodramàtica.

El regne del silenci fa olor a final.


-M'has fallat company!


... i dues pistoles queden enfrontades al final d'uns
braços tensos i inestables.


-No sé qui deixa més que desitjar.


És ben cert que el sol no té la culpa de les coses
que passen, senzillament surt i es pon.


-Sigues consecuent i paga els teus errors.


-Ho sóc i de per vida he de pagar-ne un preu
.molt alt.


Trenta-un segons interminables van separar
la conversa d'un sec soroll de dues detonacions
simultànies.

Una bala al vermell travessa destruint el cor
d'un adversari. Sense cor i estés a terra, potser
descansa, el projectil ha encertat, ha acabat amb
l'arrel del seu problema.

Una altre bala idèntica ha reventat el cervell de
l'altre adversari. Sense cervell i estés a terra,
potser descansa, el projectil ha encertat, ha
acabat amb l'arrel del seu problema.

Dos cossos estésos a terra, més units del que
potser ho havien estat mai.

I el sol continuarà sortint per llevant i posant-se
per ponent i la terra continuarà donant voltes.

I aquells dos cossos pràcticament auto-immolats
prenen la mateixa importància que un pinyol
d'oliva navegant per una claveguera.



Carles Sartó 1996

dimarts, 8 d’abril de 2008

LUXÚRIA

.
.
.
Miro i em
pregunto, ...és?
.
Segurament no
és res més que
un tros de carn.
O simplement és
una foto retallada
de qualsevol
revista.
.
Podriam dir-li ...
"un pit" o mig cos
en gama de grocs
i taronges.
.
També podria ser

un record dolç, o
un record amarg.
.
Inclús podria no
ser o ser tant sols
una il·lusió, quelcom irreal.
.
O un somni, o un malson, una
projecció mental.
.
Un esportista despullat. O potser
només és la llavor d'una intriga,
un despertar a la curiositat, un
voler més o un fins hi tot això
sobra.
.
O és una pregunta com per exemple:

.
......................QUÉ?



Només és segur que és un retall de
foto penjada en un bloc...
.
.
.

dilluns, 7 d’abril de 2008

TARD O D'HORA...


.
.
.
En aquesta vida de la que tots/es gaudim, més tard
o més d’hora, absolutament tothom l’acabem cagant.
Alguns/es potser només ho faran un cop ( cas difícil,
doncs la condició d’esser humà casi que no ho permet
o si no recordeu el saber popular dient allò de
“l’home, entenent també la dona, és l’únic animal que
es dóna dos cops amb la mateixa pedra...” ) , altres
reiteraran i d'altres faran del cagar-la la seva forma
de vida.
.
Per la part que em toca i aprofitant que això és una
finestra al món vull aprofitar per dir-vos que lamento
els meus errors, els que us hagin pogut ferir, i fer patir,
i els lamento tant com els errors d’altres que m’han
ferit a mi.
Però “C’EST LA VIE” i jo no la vaig pas comprar, com a
tothom ens l’han regalat, i a cavall regalat... ja sabem
el que hi ha.
.
I d’error en error anem tirant endavant, com en el joc
de l’oca, i d’aquesta forma seguim aprenent, avancem
descobrint, i continuem vivint.
.
Tinc una intriga..., tampoc és que m’amoïni gaire, però
...que ens deparà el futur?
Sent conscient, que el futur no comença demà, sinó
després, sempre comença després...
.
.
...doncs això, que passarà després...
.
Com diu un amic meu
.
AGUR BA
.
.
.