DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA

DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA APROVADA EL 14 DE DESEMBRE DE 1961 PER L'ASSEMBLEA GENERAL DE LES NACIONS UNIDES:



TOTS ELS POBLES TENEN DRET D'AUTODETERMINACIÓ.
EN VIRTUT D'AQUEST DRET,
ELLS DETERMINEN LLIUREMENT
LLUR SITUACIÓ POLÍTICA
I LLIUREMENT PROSSEGUEIXEN
LLUR DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC,
SOCIAL I CULTURAL.
UNA INSUFICIENT PREPARACIÓ POLÍTICA,
ECONÒMICA, SOCIAL O D'EDUCACIÓ
NO POT SERVIR MAI DE PRETEXT PER
AJORNAR LA INDEPENDÈNCIA.

EP, COMPANYS !!!

HOLA, HOLA A TOTHOM, AMICS, AMIGUES,
CONEGUTS I CONEGUDES, AMANTS ESTIMADES,
DESCONEGUTS I VIATGERS DE BLOCS...
ANIMEU-VOS I FEU COMENTARIS, ÉS SENZILL
I M'APORTA MOLT.
I EN DEIXA PETJADA DE QUI ES PERD PER AQUEST
BOSC.

dissabte, 27 de maig de 2017

COM L'ANOMENEM?


Quan algú treballa incansable per què al seu país prosperi la llengua de l'ocupant en detriment de la pròpia.  Com el podem anomenar?
Com podem anomenar a aquell barrut pocavergonya que es mou per benefici propi o de partit, que ve a ser el mateix. 
A aquell personatge al que el nostre país li rellisca, per no dir que “ le suda la poll...” com diria ell i els seus amics. És un personatge baix, arrossegat, indigne. No ho puc evitar, els vividors d'aquesta mena em repugnen. Potser no sap que hi ha uns professionals de la llengua, uns sociolingüistes que tenen molt clar quina és l'única forma de salvar la nostra ja molt degradada llengua, o simplement els ignora perque ell sap més que ningú o pitjor encara, n'és conscient però se li en refot, doncs quatre vots són quatre volts encara que sigui per ser president d'una trista regió autonòmica. 
Quan aconseguim la independència, malgrat ell i la majoria parlamentaria que són del mateix nivell. Se'ns girarà molta feina si volem un país digne a més de lliure. Un país orgullós de ser.

Perquè si la llibertat només serveix per fer una trista i indigna república bananera a l'espanyola, no haurà pagat la pena l'esforç, ni les vides perdudes en el camí i la humiliació de vius i morts mullaran amb llàgrimes amargues les darreres pàgines dels llibres d'història.

divendres, 24 de febrer de 2017

QUINA BOIRA MÉS PERTORBADORA


Només em queda l'esperança, perquè segons diu el saber popular, l'esperança és l'últim que es perd. Si és que mai se'n hauria de perdre.
Ho he tornat a intentar, però ja no crec en els polítics, com sempre ho han tornat a traïr tot. La societat messella s'empassa tot el que li donen d'una forma que espanta (ha desaparegut el critèri?).

Ni associacions, ni assemblees nacionals, ni res. Res ja no és creíble.
Des d'ara i en el futur em sembla que em dedicaré a fer la república independent de casa meva i ni tant sols compraré els mobles a l'empresa que fa servir aquesta proclama.

Siau, aneu amb Déu o amb qui us vingui de gust. Jo em passo a la filosofía d'aquell que ens té ocupats des de fa tant, tant, tant de temps, és a dir, a viure tenint molta barra i utilitzar la picaresca i el fotre com a modus vivendi.
I no em canvio de bàndol. Em penso que ara me'n crearé el meu de propi, i com deia aquell:

...a prendre pel cul...!!!
...i va llençar la bicicleta.

dilluns, 6 de febrer de 2017

UN DILLUNS MÉS

Un dilluns més, com qualsevol altre. Això sí, fa molt de vent.
M'entristeix el meu país. Ens miro i veig un poble poruc, hem perdut el coratge i ho sabem, tractem de dissimular amagant-nos darrera performances multitudinàries, i repetint-nos fins la sacietat que ho estem fent molt bé. Tampoc m'estranya que així sigui doncs la dignitat sembla que ja la vam perdre en un altre ventada ja fa molt de temps.
I nosaltres aquí amb el somriure a la revolta com cantava en Llach cap allà als anys 80 del segle passat. Encara què ara mateix percebo aquest somriure com un somriure il·lús. Malgrat tot potser més ens val somriure.
Que la testosterona i la supremacia de l'ocupant ens empenyi cap a la llibertat malgrat les nostres poques ganes d'arribar-hi.
Que la fortuna ens obligui a tornar a ser responsables dels nostres actes i del nostre destí com a poble.
Que l'estupidesa d'aquells que ens voldrien anorreats ens porti a revifar la flama del desig de llibertat, i amb una mica de temps conseguir tornar a veure i viure la nació sencera ben lliure.

dijous, 12 de gener de 2017

MAI ÉS TARD, PER QUE EL TEMPS ÉS RELATIU

Se'm passa pel cap que segueixo cercant aquell petó amb abraçada que faci que el món deixí de moure's i el temps s'aturi. Que m'atomitzi i em fongui amb ella, assaborint en un instant un bocí d'eternitat.
Si resulta que encara no he fet tard, tant de bo ho aconsegueixi en aquesta vida, i si no... doncs a la propera. Arribats aquí, no defallirem.







diumenge, 1 de gener de 2017

REFLEXIONS EN CALENT


De vegades s'escapa la vida davant de la nostra impotència. És frustrant aquella sensació davant de qui estimem sense poder fer-hi res, com l'aigua que s'escapa quan la volem retenir entre les mans gaire estona, i per molt que ens esforcem se'ns acaba escolant entre els dits.


Hi ha persones que senzillament fan el món més bonic, i la seva mort ens treu a tots una mica de llum. Deixant-nos així una mica a les fosques, i una mena de buidor que només el temps, els records i l'esperança  acabaran mitigant. 

No cal que ho digui, però de tots és sabut que cal continuar endavant, ens toca viure i és el que hem de fer, però com un tatuatge durem per sempre més amb nosaltres aquells que ens han deixat emprenta, a aquelles persones que amb la seva excepcionalitat s'han fet amb un racó de la nostra ànima.
Tinc la sensació que vaig fer tard un cop a la meva vida. Potser havia de ser així.



.

dimarts, 27 de desembre de 2016

LAURA

Començo directe, sense embuts. M'ha tocat molt la mort de la Laura als 53 anys. La meva relació amb ella durant la meva vida ha sigut mínima, es podria dir que pràcticament insignificant.
La Laura és la fillola del meu pare. És aquella nena amb la que vaig compartir el meu llit una nit quan teniem entre cinc i set anys, és amb la que havia jugat junt amb les seves germanes alguns dies d'estiu a Malgrat i alguna tarda a una masia de Begues. 
La Laura és una dona que me'n alegra el cor només de veure-la, sense cap motiu especial. Els pocs cops que ens hem vist d'adults m'he sentit molt a prop i mai he pogut evitar pensar que guapa que és aquesta dona (en tots els aspectes).
Sense relacionar-nos, doncs les nostres vides han anat en direccions diferents, ni tant sols han sigut camins propers, però sempre he sigut conscient de la seva existència. "papa, truca a la Laura a veure com està, que fa temps que no en sabem res..."

El 24 de desembre d'aquest 2016 sobre les nou del matí per telèfon ens arriba una colpidora notícia. Sa mare ens diu que la Laura és morta. El càncer ens ha guanyat una altre guerra.

S'ha apoderat de mí una gran sensació de perdua, incomprensible, fins i tot per a mí. La Laura és com un record molt positiu al meu cor, però ni estava a la meva vida ni jo a la seva. Així i tot és com si d'una pessigada m'haguessin deixat una ferida en carn viva, i no ho puc entendre. Pot ser era un amor platònic i encara no me'n havia adonat, no ho sé,  ... no tinc resposta. No m'explico el que sento.

El dia de les seves exèquies li vaig dir a en Joaquim el seu marit "...no entenc com és que m'ha afectat tant, la meva relació era mínima" i sense dubtar ni un segon em va respondre "era una dona excepcional"

Pot ser era això, la Laura era, és, una dona excepcional.

Tinc l'esperança de retrobar-me també amb ella en aquest univers que no s'acaba i me'n alegraré com sempre molt, molt, moltíssim de veure-la. 



     LAURA PEÑA SANTA MARIA

dimarts, 17 de març de 2015

QUI VA MATAR AL "COMENDADOR"?

Fins i tot ells van anar tots a una per acabar amb el tirà.