DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA

DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA APROVADA EL 14 DE DESEMBRE DE 1961 PER L'ASSEMBLEA GENERAL DE LES NACIONS UNIDES:



TOTS ELS POBLES TENEN DRET D'AUTODETERMINACIÓ.
EN VIRTUT D'AQUEST DRET,
ELLS DETERMINEN LLIUREMENT
LLUR SITUACIÓ POLÍTICA
I LLIUREMENT PROSSEGUEIXEN
LLUR DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC,
SOCIAL I CULTURAL.
UNA INSUFICIENT PREPARACIÓ POLÍTICA,
ECONÒMICA, SOCIAL O D'EDUCACIÓ
NO POT SERVIR MAI DE PRETEXT PER
AJORNAR LA INDEPENDÈNCIA.

EP, COMPANYS !!!

HOLA, HOLA A TOTHOM, AMICS, AMIGUES,
CONEGUTS I CONEGUDES, AMANTS ESTIMADES,
DESCONEGUTS I VIATGERS DE BLOCS...
ANIMEU-VOS I FEU COMENTARIS, ÉS SENZILL
I M'APORTA MOLT.
I EN DEIXA PETJADA DE QUI ES PERD PER AQUEST
BOSC.

dissabte, 23 de setembre de 2017

QUE NO ENS PERDI L'ESTÈTICA I ANEM PER FEINA

Que bonic ens està quedant. Mai una revolució havia tingut tal cobriment fotogràfic, quina estètica, quin "saboir fer", quina festa. 
Els historiadors tindran problemes per triar les imatges que hauran de posar als llibres d'història.
I mentre ho anem fent bonic el país se'ns va omplint de polícia i militars espanyols. Ens intervenen els calers, ens roben els drets i coarten la nostra llibertat 
...i segueixen arribant més polícies per completar una nova ocupació de la nostra terra.
OH!!! NOTÍCIA D'ÚLTIMA HORA dissabte 23 de setembre L'Estat intervé els Mossos d'esquadra .

Bé, ja ho tenim aquí ara ja només queda intervenir la TV principal del país i acabar d'aplicar la nova dictadura a la gent del carrer. Però tranquils, sense presa fem-ho ben bonic que ens estan mirant. Anem intentant salvar la democràcia d'allà mentre es crema casa nostra.

Que trist serà quan l'avi li expliqui al nét: 
"- Estubimos a punto de conseguirlo, fue muy bonito."

Suposant que quedi dignitat per continuar sabent-nos un país ocupat.

Aquesta ha sigut una visió, d'un possible final al moment que estem vivint. 

Em resisteixo a pensar que no serem capaços de finalment deixar de banda l'estètica i anar per feina. Amb DIGNITAT senyors, amb DIGNITAT I CORATGE, s'acaba el temps i estem més que legitimats per declarar la independència al parlament, internacionalitzant així el problema de l'estat opressor que és espaÑa i entrar en una nova fase de negociacions amb mediadors internacionals.
Com deia aquell pot ser deixem de ser idiotes abans de deixar de ser catalans.
Que no ens perdi l'estètica i anem per feina.

dissabte, 16 de setembre de 2017

L'ALCALDESSA DE SANT BOI DE LLOBREGAT EM FA PASSAR VERGONYA

Malgrat no estar d'acord amb el camí que s'ha escollit per assolir la independència, és el que han triat i no tinc més remei que acceptar-lo.

Avui he estat a la Plaça Sant Jaume a Barcelona, fent costat als alcaldes del país.
La seva dignitat els honora. He sentit enveja de tots aquells que es sentien representats pels seus alcaldes, per les seves alcaldesses. Alhora m'ha envaït un sentiment de vergonya, vergonya aliena per l'actitud de l'alcaldessa de Sant Boi de Llobregat, a diferència dels que m'estaven envoltant, jo sóc un ciutadà abandonat per l'alcaldia del meu poble.

No m'entusiasma aquest referèndum, però que em robin el dret que tinc a votar amb la normalitat que sempre ho he fet m'enutja, m'emprenya i molt.

VERGONYA!!! ...a Sant Boi de Llobregat l'alcaldessa ha decidit no ser-ho de tothom. A Sant Boi governa l'alcaldessa d'uns quants.

Em torna al cap una definició de BOTIFLER adj. En la guerra de successió, partidari de Felip V de Castella; que va amb els enemics de la seva terra. 




dissabte, 27 de maig de 2017

COM L'ANOMENEM?


Quan algú treballa incansable per què al seu país prosperi la llengua de l'ocupant en detriment de la pròpia.  Com el podem anomenar?
Com podem anomenar a aquell barrut pocavergonya que es mou per benefici propi o de partit, que ve a ser el mateix. 
A aquell personatge al que el nostre país li rellisca, per no dir que “ le suda la poll...” com diria ell i els seus amics. És un personatge baix, arrossegat, indigne. No ho puc evitar, els vividors d'aquesta mena em repugnen. Potser no sap que hi ha uns professionals de la llengua, uns sociolingüistes que tenen molt clar quina és l'única forma de salvar la nostra ja molt degradada llengua, o simplement els ignora perque ell sap més que ningú o pitjor encara, n'és conscient però se li en refot, doncs quatre vots són quatre volts encara que sigui per ser president d'una trista regió autonòmica. 
Quan aconseguim la independència, malgrat ell i la majoria parlamentaria que són del mateix nivell. Se'ns girarà molta feina si volem un país digne a més de lliure. Un país orgullós de ser.

Perquè si la llibertat només serveix per fer una trista i indigna república bananera a l'espanyola, no haurà pagat la pena l'esforç, ni les vides perdudes en el camí i la humiliació de vius i morts mullaran amb llàgrimes amargues les darreres pàgines dels llibres d'història.

divendres, 24 de febrer de 2017

QUINA BOIRA MÉS PERTORBADORA


Només em queda l'esperança, perquè segons diu el saber popular, l'esperança és l'últim que es perd. Si és que mai se'n hauria de perdre.
Ho he tornat a intentar, però ja no crec en els polítics, com sempre ho han tornat a traïr tot. La societat messella s'empassa tot el que li donen d'una forma que espanta (ha desaparegut el critèri?).

Ni associacions, ni assemblees nacionals, ni res. Res ja no és creíble.
Des d'ara i en el futur em sembla que em dedicaré a fer la república independent de casa meva i ni tant sols compraré els mobles a l'empresa que fa servir aquesta proclama.

Siau, aneu amb Déu o amb qui us vingui de gust. Jo em passo a la filosofía d'aquell que ens té ocupats des de fa tant, tant, tant de temps, és a dir, a viure tenint molta barra i utilitzar la picaresca i el fotre com a modus vivendi.
I no em canvio de bàndol. Em penso que ara me'n crearé el meu de propi, i com deia aquell:

...a prendre pel cul...!!!
...i va llençar la bicicleta.

dilluns, 6 de febrer de 2017

UN DILLUNS MÉS

Un dilluns més, com qualsevol altre. Això sí, fa molt de vent.
M'entristeix el meu país. Ens miro i veig un poble poruc, hem perdut el coratge i ho sabem, tractem de dissimular amagant-nos darrera performances multitudinàries, i repetint-nos fins la sacietat que ho estem fent molt bé. Tampoc m'estranya que així sigui doncs la dignitat sembla que ja la vam perdre en un altre ventada ja fa molt de temps.
I nosaltres aquí amb el somriure a la revolta com cantava en Llach cap allà als anys 80 del segle passat. Encara què ara mateix percebo aquest somriure com un somriure il·lús. Malgrat tot potser més ens val somriure.
Que la testosterona i la supremacia de l'ocupant ens empenyi cap a la llibertat malgrat les nostres poques ganes d'arribar-hi.
Que la fortuna ens obligui a tornar a ser responsables dels nostres actes i del nostre destí com a poble.
Que l'estupidesa d'aquells que ens voldrien anorreats ens porti a revifar la flama del desig de llibertat, i amb una mica de temps conseguir tornar a veure i viure la nació sencera ben lliure.

dijous, 12 de gener de 2017

MAI ÉS TARD, PER QUE EL TEMPS ÉS RELATIU

Se'm passa pel cap que segueixo cercant aquell petó amb abraçada que faci que el món deixí de moure's i el temps s'aturi. Que m'atomitzi i em fongui amb ella, assaborint en un instant un bocí d'eternitat.
Si resulta que encara no he fet tard, tant de bo ho aconsegueixi en aquesta vida, i si no... doncs a la propera. Arribats aquí, no defallirem.







diumenge, 1 de gener de 2017

REFLEXIONS EN CALENT


De vegades s'escapa la vida davant de la nostra impotència. És frustrant aquella sensació davant de qui estimem sense poder fer-hi res, com l'aigua que s'escapa quan la volem retenir entre les mans gaire estona, i per molt que ens esforcem se'ns acaba escolant entre els dits.


Hi ha persones que senzillament fan el món més bonic, i la seva mort ens treu a tots una mica de llum. Deixant-nos així una mica a les fosques, i una mena de buidor que només el temps, els records i l'esperança  acabaran mitigant. 

No cal que ho digui, però de tots és sabut que cal continuar endavant, ens toca viure i és el que hem de fer, però com un tatuatge durem per sempre més amb nosaltres aquells que ens han deixat emprenta, a aquelles persones que amb la seva excepcionalitat s'han fet amb un racó de la nostra ànima.
Tinc la sensació que vaig fer tard un cop a la meva vida. Potser havia de ser així.



.