UN DILLUNS MÉS

Un dilluns més, com qualsevol altre. Això sí, fa molt de vent.
M'entristeix el meu país. Ens miro i veig un poble poruc, hem perdut el coratge i ho sabem, tractem de dissimular amagant-nos darrera performances multitudinàries, i repetint-nos fins la sacietat que ho estem fent molt bé. Tampoc m'estranya que així sigui doncs la dignitat sembla que ja la vam perdre en un altre ventada ja fa molt de temps.
I nosaltres aquí amb el somriure a la revolta com cantava en Llach cap allà als anys 80 del segle passat. Encara què ara mateix percebo aquest somriure com un somriure il·lús. Malgrat tot potser més ens val somriure.
Que la testosterona i la supremacia de l'ocupant ens empenyi cap a la llibertat malgrat les nostres poques ganes d'arribar-hi.
Que la fortuna ens obligui a tornar a ser responsables dels nostres actes i del nostre destí com a poble.
Que l'estupidesa d'aquells que ens voldrien anorreats ens porti a revifar la flama del desig de llibertat, i amb una mica de temps conseguir tornar a veure i viure la nació sencera ben lliure.