DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA

DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA APROVADA EL 14 DE DESEMBRE DE 1961 PER L'ASSEMBLEA GENERAL DE LES NACIONS UNIDES:



TOTS ELS POBLES TENEN DRET D'AUTODETERMINACIÓ.
EN VIRTUT D'AQUEST DRET, ELLS DETERMINEN LLIUREMENT LLUR SITUACIÓ POLÍTICA I LLIUREMENT PROSSEGUEIXEN LLUR DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC,
SOCIAL I CULTURAL.
UNA INSUFICIENT PREPARACIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA, SOCIAL O D'EDUCACIÓ NO POT SERVIR MAI DE PRETEXT PER AJORNAR LA INDEPENDÈNCIA.

EP, COMPANYS !!!

HOLA, HOLA A TOTHOM, AMICS, AMIGUES, CONEGUTS I CONEGUDES, AMANTS ESTIMADES,
DESCONEGUTS I VIATGERS DE BLOCS...
ANIMEU-VOS I FEU COMENTARIS, ÉS SENZILL I M'APORTA MOLT.
I EN DEIXA PETJADA DE QUI ES PERD PER AQUEST BOSC.

divendres, 24 de febrer de 2017

QUINA BOIRA MÉS PERTORBADORA


Només em queda l'esperança, perquè segons diu el saber popular, l'esperança és l'últim que es perd. Si és que mai se'n hauria de perdre.
Ho he tornat a intentar, però ja no crec en els polítics, com sempre ho han tornat a traïr tot. La societat messella s'empassa tot el que li donen d'una forma que espanta (ha desaparegut el critèri?).

Ni associacions, ni assemblees nacionals, ni res. Res ja no és creíble.
Des d'ara i en el futur em sembla que em dedicaré a fer la república independent de casa meva i ni tant sols compraré els mobles a l'empresa que fa servir aquesta proclama.

Siau, aneu amb Déu o amb qui us vingui de gust. Jo em passo a la filosofía d'aquell que ens té ocupats des de fa tant, tant, tant de temps, és a dir, a viure tenint molta barra i utilitzar la picaresca i el fotre com a modus vivendi.
I no em canvio de bàndol. Em penso que ara me'n crearé el meu de propi, i com deia aquell:

...a prendre pel cul...!!!
...i va llençar la bicicleta.

dilluns, 6 de febrer de 2017

UN DILLUNS MÉS

Un dilluns més, com qualsevol altre. Això sí, fa molt de vent.
M'entristeix el meu país. Ens miro i veig un poble poruc, hem perdut el coratge i ho sabem, tractem de dissimular amagant-nos darrera performances multitudinàries, i repetint-nos fins la sacietat que ho estem fent molt bé. Tampoc m'estranya que així sigui doncs la dignitat sembla que ja la vam perdre en un altre ventada ja fa molt de temps.
I nosaltres aquí amb el somriure a la revolta com cantava en Llach cap allà als anys 80 del segle passat. Encara què ara mateix percebo aquest somriure com un somriure il·lús. Malgrat tot potser més ens val somriure.
Que la testosterona i la supremacia de l'ocupant ens empenyi cap a la llibertat malgrat les nostres poques ganes d'arribar-hi.
Que la fortuna ens obligui a tornar a ser responsables dels nostres actes i del nostre destí com a poble.
Que l'estupidesa d'aquells que ens voldrien anorreats ens porti a revifar la flama del desig de llibertat, i amb una mica de temps conseguir tornar a veure i viure la nació sencera ben lliure.