DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA

DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA APROVADA EL 14 DE DESEMBRE DE 1961 PER L'ASSEMBLEA GENERAL DE LES NACIONS UNIDES:



TOTS ELS POBLES TENEN DRET D'AUTODETERMINACIÓ.
EN VIRTUT D'AQUEST DRET, ELLS DETERMINEN LLIUREMENT LLUR SITUACIÓ POLÍTICA I LLIUREMENT PROSSEGUEIXEN LLUR DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC,
SOCIAL I CULTURAL.
UNA INSUFICIENT PREPARACIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA, SOCIAL O D'EDUCACIÓ NO POT SERVIR MAI DE PRETEXT PER AJORNAR LA INDEPENDÈNCIA.

EP, COMPANYS !!!

HOLA, HOLA A TOTHOM, AMICS, AMIGUES, CONEGUTS I CONEGUDES, AMANTS ESTIMADES,
DESCONEGUTS I VIATGERS DE BLOCS...
ANIMEU-VOS I FEU COMENTARIS, ÉS SENZILL I M'APORTA MOLT.
I EN DEIXA PETJADA DE QUI ES PERD PER AQUEST BOSC.

dimarts, 23 d’octubre de 2012

SOBRE ESPANYOLS, SOVINT EM PREGUNTO...




Quan els espanyols ens acusen de nazis, de ser "naZionalistes" ho fan des de la més profunda ignorància o són pèrfids?

Quan abanderant-se en una suposada ciutadania mundial, per que l'atzar els ha fet néixer en un lloc concret del planeta, com és que veuen amb mals ulls als que tenim sentiment de pertinença a un poble en concret i reclamem la nostra llibertat col·lectiva en un temps robada?

Per què són tan agosarats acusant-nos de nacionalisme excloent, quan el seu nacionalisme expansionista, conqueridor, sempre ha intentat anorrear a tots els pobles als que han subjugat atacant la seva llengua, cultura i als propis habitants de les zones per ells envaïdes?

Si van proclamant que ells van pel món sense tenir necessitat de reafirmar-se com a espanyols, no serà només per que a ells no els cal perquè tenen un Estat al darrera que ja els hi fa aquesta feina?

De debò que es creuen que són els únics capaços d'entendre la bellesa del món, que són els únics capaços d'entendre's amb tothom i de valorar les gents i els pobles que ens enriqueixen a tots?
  

Podria omplir moltes pàgines de preguntes d'aquest estil, però no les ompliré per que em cansa molt el que força espanyols pensen, em consta que no tots, però si una gran majoria. Ja estic cansat de donar explicacions a qui no vol entendre, a qui tot s'ho pren per la banda negativa de les coses. En realitat no tinc res a discutir amb aquells que no entenen, ni volen entendre que l'únic que vull és ser com ells, que l'únic que vull és viure en un país lliure amb una llengua la pròpia, igual que ells i ser ciutadà del món des de la singularitat de ser d'un lloc concret amb una gent, amb una cultura, amb una història, un tarannà que ens diferencia a l'hora que enriqueix la pluralitat del planeta.
M'avorreixen fins la sacietat, no suporto el seu fals internacionalisme utilitzat com a disfressa del nacionalisme més ranci. 

...I sí, sóc intolerant, m'hi han tornat a força de rebre. Sóc intolerant quan menyspreen la meva llengua, sóc intolerant quan ells solets decideixen quins han de ser els meus sentiments, sóc intolerant quan insulten la meva intel·ligència encara que sigui poca. Sóc intolerant a les acusacions de mal educat per parlar la llegua de Catalunya a Catalunya, cap mal educat pot pretendre donar lliçons d'educació a ningú.

...I sí, sóc intransigent, no em penso deixar trepitjar per ningú, no em penso deixar insultar sense resposta, no penso renunciar a la dignitat que ma mare em va donar i que conservo com a gran tresor.

I finalment pel que fa al meu país, al meu poble, al meu racó de món, en sóc perseverant en la lluita per la seva llibertat, en la meva mesura, aportant el meu granet de sorra. Ja fa una pila d'anys que vaig sumant granet a granet i no renunciaré fins que aconseguim un país lliure i digne, imprescindible que sigui digne, tant com lliure.

Qui a hores d'ara no m'entengui, ja no cal que s'esforci, segurament som de països diferents i no hi ha voluntat per entendre'ns i a tots ens queda tot un planeta per trobar afinitats i comprensió.

VISCA LA TERRA, LLIURE EVIDENTMENT 

EL DECRET DE NOVA PLANTA ENCARA ÉS VIGENT A 24 D'OCTUBRE DEL 2012




diumenge, 19 d’agost de 2012

JO, NO PUC RENUNCIAR...




El català per mi és molt més que una llengua per comunicar-me. És una bandera identitària, és l'estendard que diu de forma més clara de quina part del planeta terra sóc.
És la forma que tinc de dir a tothom quina és la meva cultura i a quin poble pertanyo, sabeu... la meva forma de ser universal, de ser ciutadà del planeta Terra és precisament sent català, i crec que els ciutadans del món que és consideren de tot arreu, en realitat no són d'enlloc. 
El català és la llengua que utilitzo per demostrar respecte a tothom que viu en aquest país considerant-lo un dels meus, no m'agrada pensar que el meu interlocutor/a  no entén la llengua d'allà on viu (com a mínim). Seria com pensar que no és prou intel·ligent per aprendre-la, o el que seria pitjor, que no la vol aprendre per que la menysprea, i no li té consideració, creient que és poc més que un simple argot.
El català és la meva llengua i intento viure-la amb la màxima normalitat que em pot oferir un país colonitzat des de fa uns tres-cents anys.
Pràcticament, tothom que conec renuncia al català instantàniament.  Jo no ho puc fer, cada dia que passa la nostra llengua està més deteriorada, pràcticament ningú utilitza ja la sintaxi catalana i només es limita a traduir paraula per paraula de l'espanyol al català, i habitualment de forma ben poc acurada. Pot ser demanar un petit esforç per salvar la llengua seria demanar massa.

En certa forma em fan una mica d'enveja, ...renunciar a la llengua pròpia sense problema, no els hi passa factura. En canvi si ho faig jo, sento que m'he fallat i em sumergeixo en un malestar força desagradable, no ho puc evitar, és visceral.
És molt possible, si la cosa no canvia, que la nostra llengua tingui els dies comptats, l'actitut general així m'ho fa intuir. Jo per si de cas seguiré sent com sóc, no vull tenir a la meva consciència la carrega de pensar que he col·laborat en la desaparició  de la meva única llengua pròpia ... EL CATALÀ 



dijous, 26 de juliol de 2012

EL TEMPS NO S'ESTÀ ENROTLLANT...










Estic una mica decebut amb mi mateix, ho he provat de mil maneres i no ho acabo d'aconseguir. No hi ha manera de fer net. Ja no sé si és el cor que necessita una bona rentada amb sosa càustica o és el cervell. Aconseguir desenamorar-me va ser feina dura però ho vaig aconseguir, així i tot va quedar una taca que no marxa de cap de les maneres. Començo a estar cansat, fart que la taca sigui de les resistents. Ja no sé amb que fregar per fer-la desapareixer, ja no sé a qui recórrer per aconseguir resultats. És un tant desesperant, per què em sento embargat per una sensació de no viure plenament faci el que faci.
Collons...!!! frega la impotència, i això m'enutja, el meu amic el temps no està de la meva part, dec haver sigut molt dolent en una altre vida, o molt estúpid en aquesta.
Se m'està allargant massa el càstig. Vull que l'olor del mar torni a ser l'olor del mar, que els núvols al cel blau em portin records feliços, vull sentir la pluja a la cara i sentir l'olor a terra mullada i no trobar a faltar a ningú. Vull tornar a ser jo.
Que algú tregui les agulles al ninotet de drap, que algú neutralitzi el beuratge, que qui pugui desfaci els versos complexos que m'empresonen en llibertat.
Estic cansat que tots els camins portin en lloc i al mateix temps tots em duguin al mateix punt.

Redéu!!! amb lo fàcil i simple que ha de ser aconseguir ser feliç, i no poder sentir-ho, ...em revela. Que se'n vagi la boira que m'envolta, que es dissipi el fum que m'ofega. Que s'esquerdi la foscor que no em permet veure-hi i que la llum torni a il·luminar el món que trepitjo.


Buidar sempre va bé...  ara em sento un pèl millor.





dissabte, 23 de juny de 2012

UNA OCUPA A L'ÀTIC

























Recordo la distància zero entre nosaltres,
la pell frec a frec.

Recordo l'olor suau i natural del teu cos nu,
sota la tènue llum vermellosa d'una bombeta vacil·lant.

Les teves mans, els teus llavis, els teus ulls,
ho tinc tant pressent que em sembla continuar besant-te.

Cuixes blanques i suaus,
fantàstics pits coronats amb crispetes rosades.

No va haver mai cap t'estimo...
així i tot et vas quedar clavada en mi.

Dolça, ets com una espina al cor
amb la que s'ha de conviure.

Els cabells llargs et tapen la cara,
i jo espero no perdre mai la memòria.




















.

CURT I INTENS PER SEMPRE...



Hi ha vegades que la intensitat d'una estona és tal que la comences a enyorar just des del mateix moment en que te'n adones que ja és finida.


Són aquells moments que inexplicablement se t'escapen i no has fet res per evitar-ho. Pot ser els estats d'ànim  de cops ens juguen males passades, potser la falta de capacitat per allargar o retenir bones sensacions ens duu inevitablement a l'enyorança.

En casos com aquest sort en tenim de la memòria que amb el simple fet de tancar els ulls ja podem reviure qualsevol moment viscut.

diumenge, 20 de maig de 2012

DONES AL MEU JAÇ




Com cada nit obro la finestra just abans d'anar a dormir. Avui plou i sento el soroll de les gotes espetegant contra el terra al final del seu recorregut cel avall. Relaxat per la cançó de l'aigua, caic abans de sumir-me el el son profund que per l'hora ja pertoca, en el mar dels records i allà m'he trobat amb unes quantes dones de les que per bé o per mal han compartit amb mi un temps indefinit en un espai anomenat llit, precisant més... el meu llit.

Ves per on entre la vigília i la son avui he navegat per sensacions viscudes tot fent un repàs de les meves peripècies varies, danses d'amor i sexe, de sexe, d'amor... 
Recordo la primera parella que vaig tenir, ...Oooh!!! con n'estava d'enamorat, i que bonic va ser anar descobrint la profunditat del sexe, el compartir inexperiència, el descobrir-nos plegats. Un món nou de sensacions que suplia la falta de desenvolupament en el tema, tot i així em queda un agradable record d'aquelles trobades sexuals, segur que va lligat de certa nostàlgia. 
Tot comença i tot acaba, amor/dolor, i m'estalvio força temps tornar a patir, sense amor no hi ha ferida.

Passat el temps i mentre estava  vivint noves sensacions mai pensades, mentre m'anava descobrint  en entorns hostils com la muntanya, em veig immers en una història prohibida. Una dona decidida juga, aposta i guanya la partida. Un gran domini del sexe, ...quina festa (Déu, no us imagineu quan vaig aprendre). L'amor que tenia ben tancat s'escapa per una escletxa, no me'n adono, i de la nit al dia torno a estar ben ferit, molt dolor, tant com per dansar amb la mort.

Escamat d'enamorar-me decideixo a les hores ...només sexe a partir d'ara que l'amor és un turment . 

I  així  fou,  tot llençat  al sexe a  seques i anar  sumant  experiència  per  acabar descobrint  que  el  sexe no sempre és bo, i no sempre és cosa d'homes, que les dones també fallen. 
En  la  vivència desagradable vaig intuir una  lliçó però  no em queda gens clara. Deixo doncs  passar un bon temps,  no hi ha  amor,  no hi ha  sorpreses i el sexe de retruc queda aparcat.

I segueixo fent ma vida i tot el món continua..., la terra segueix voltant, les estacions van passant i jo vaig fent despreocupat i amb tota tranquil·litat. De cop sense ni plantejar-m'ho apareix una altre dona (...aii!!! Déu meu, per què m'agradaran tant), m'atrau molt, més del que jo voldria. Persistint en l'atracció al final acaba al jaç. Tenint present experiències i recordant molt dolor, intento eludir l'amor. Però hi ha sexe, que no fa mal i és bonic, que és tonificant i agradable. Inexperta però entregada, fantàstica... la millor no hi tinc cap dubte, però el Jo insolent l'aparta...

Por d'enamorar-me pot ser!!!???


Sic!!! sempre em penediré de no haver-li fet l'amor. Lliçó apresa i endavant, mentre tant l'amor m'ataca i el rebuig em força a un pols, he de guanyar-lo i el guanyo. Uufff!!! ha anat de ben poc, em dec haver sortit per l'edat que ja m'està fent ser un gat vell.

Arribats a questa alçada potser ara ja tots sabem que amb un clau pots treure un altre... i un bon polvo de vol xàrter  em torna a posar en circuït, però vista l'experiència he renunciat a aquell sexe... només sexe.
Ara sempre va adobat d'amor, doncs en lloc he vist escrit que aquest hagi de ser etern (tot i que pugui). L'amor pot durar un dia, ...una nit, i si cal només unes hores, però sempre ha de ser present a l'hora de jugar al sexe, doncs ho millora moltíssim en tots, tots, tots els aspectes.
Cada dia sóc més gran i aprenc de cada minut que passa...




o que tard que és, ara ja me'n adormo...



Uuuummmm...!!! quina olor a terra mullada.




divendres, 4 de maig de 2012

LES EVOLUCIONS NO SEMPRE PRENEN LA DIRECCIÓ QUE UN VOLDRIA




No tinc gens ni mica de ganes d'escalar. Si ma mare m'hagués sentit dir això de ben segur que hagués saltat de joia. Mai hagués dit que arribaria el dia en que sentiria això. Escalar és molt més que pedres i cordes, són companys, és ambient, és sintonia, tot plegat fa l'essència i jo l'he perdut. Potser algun dia un "tatxingorri" amistós me la retorni al cap vespre mentre es pon el sol més enllà de les muntanyes.


Tot evoluciona i no sempre ho fa en la direcció que un voldria. El distanciament m'ha donat certa perspectiva i he pogut fer un cop d'ull al passat més pròxim, he passat els darrers vint-i-tres anys de la meva vida estretament vinculat al Centre Excursionista Sant Boi, i ara sento que és el moment de respirar aires nous, al mateix temps que el Centre anava mutant fins a convertir-se en l'actual CESBOI jo anava perdent afinitat fins al punt que ara el vincle és un fil de romanticisme i enyorança, teixit en el record d'uns temps que possiblement han sigut els més feliços de la meva vida.
Però les coses són així, tot va cap endavant, tot evoluciona, per què tot és com ha de ser. Cal que sigui així per obligar-nos a fer passes que d'altre manera no faríem,  per obligar-nos a avançar i no quedar clavats i immobils en un redord.


Així que seguiré obrint portes, i tancant com menys millor. M'intriga tot el que puc trobar i experimentar...
...de cop tinc certa presa.
ufff!!! ...quines ganes de viure


Una abraçada companys i companyes, ha estat un plaer.   

dimarts, 24 d’abril de 2012

...I DE NOU SANT JORDI



Un altre any, una altre diada de Sant Jordi, de les darreres viscudes com a esclaus. La nostra colonització està arribant al seu final.
A la recepció oficial del govern de la Generalitat, no hi ha hagut lloc per l'ostentositat, aquest cop la austeritat ha marcat l'acte de Sant Jordi. Un cafè pels convidats i  endavant que no hi ha més... la crisi  senyors,  la crisi.

OOooh!!! ...i una imatge per recordar, el senyor Artur Mas, indigne president de la Generalitat, recordant-nos amb cara d'amargat la seva cantarella del pacte fiscal, no sé si és pot ser més farsant o més il·lús. Però aquest cop la tornada de la cançoneta li feia tremolar les cames, ens diu que si l'Estat espanyol intervé el govern de la Generalitat, hi hauran eleccions anticipades. De cop m'ha vingut la imatge de Mordor estenent la seva ombra fosca per tot arreu, que petit i roïn  m'ha semblat el president.

Igual es pensa aquest home que se l'escoltaran a espaÑa, si quan se'l miren el veuen amb un barret de picarols saltant al costat del que mana pidolant una engruna. Podria passar a ser l'home que va proclamar el retorn a la llibertat d'un país que porta tres-cents anys ocupat, vilipendiat, oprimit, en un intent d'anorreament constant i la seva covardia el portarà a no ser ningú, a ser el mateix ningú que és ara. 
Ja us dic un president indigne, que torna a amenaçar amb l'espasa de les retallades que afecten el bon funcionament i la vida quotidiana del poble en lloc de dir PROU!!!  i plantar-se d'una puta vegada. Sap de sobre que amb la quantitat  que l'estat espanyol ens roba cada any ens en sortiríem força ràpid, però no, no es plantarà, per fer això s'ha de tenir valor i dignitat. I el senyor Mas això no sap ni que és.
El temps precipita els esdeveniments, hi haurà canvis molt aviat, més aviat del que molts ens pensem. Cap arbre s'aguanta amb les arrels podrides, cap casa dura si els fonaments són de sorra com ho són a l'estat espanyol (ja ni els països sud-americans el respecten -Argentina vs Repsol YPF).
I el drac s'ho mira, ara ja gran assegut al seu sofà, recorda aquell Sant Jordi que era amic seu, per cert ja en fa molt que va morir i al seu enterrament només hi era ell, quantes voltes que dóna la vida i com ho simplifica tot la mort. Com li hagués agradat al cavaller veure com la mala sang del gallinot imperialista se li està podrint a les venes i ja veu el seu final.
En record de la epopeia de dos amics que jugaven a enfrontar-se per aconseguir els favors i l'amor d'una amiga comuna, s'ha anat forjant una llegenda i el drac mai va desmentir que tot havia estat un joc, ni en Jordi, ni la noia de la que no en sabem el nom. I la capacitat de la gent per distorsionar l'informació aquest cop ha acabat donant uns fruits impressionants i inesperats, una festa d'amor i cultura


...LA FESTA DE L'AMOR I LA CULTURA simbolitzada amb llibres i roses que s'escampen pel país com si es tractés del desbordament d'una emoció continguda. 
Tot ho amara l'olor de rosa i les lletres dansen pel carrer, el poble s'encamina cap a la seva llibertat i els polítics continuen defraudant mentre s'empassen la fel amb un somriure postís.


VISCA SANT JORDI!!!
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!
I ...SOBRE TOT VISCA EL DRAC QUE TÉ LA SANG MÉS NOBLE I DIGNE QUE ES POT TROBAR. TANT DE BO TOTS PORTEM UNA GOTA DE SANG SEVA BARREJADA AMB LA NOSTRA D'ON TREURE EL CORATGE QUE ARA ...JA!!! NECESSITEM






.

dilluns, 16 d’abril de 2012

QUAN ELS INEPTES PRENEN DECISIONS





No sé qui n'és el responsable però s'ho hauria de fer mirar. Porto tota la vida gaudint del Montbaig, la muntanya de Sant Ramon per a tots els santboians. M'he sentit agredit al descobrir mentre corria per la muntanya la destrossa forestal que estan practicant a la zona.

AIXÍ ERA

Una cosa és netejar el sotabosc i una altre és destruir el bosc directament. Algú no ha entès que el Montbaig és una muntanya, petita sí, però una muntanya i no un jardí de ciutat.


No sé en prevenció de que es pot destruir d'aquesta manera el bosc, això que estan fent no és fer una esclarissada, no ho és quan talles arbres de mida considerable i fas desaparèixer tots els arbusts. El responsable, qui sigui, tampoc es deu haver plantejat que en la nostra muntanya també hi ha fauna que ben segur s'està veient afectada per la destrossa aberrant del seu entorn.

AIXÍ L'HAN DEIXAT


No sé si depen directament de l'Ajuntament de la nostra vila, però si és així que s'ho mirin ben bé, que està ben clar que tenen a un o uns quants ineptes treballant a dins.

Tampoc sé si arribarà a qui calgui el missatge, però tinc la necessitat de demanar als responsables de tal ximpleria que deixin de destruir els paratges naturals del poble, en nom del que sigui perquè res serveix d'excusa per la desforestació aberrant exercida a la nostra muntanya, la nostra muntanya de Sant Ramon.
                                                                                                        
                                                                                                              

FOTOGRAFIES DEL DESASTRE:


ABANS VERD I PLE DE VIDA



ABANS SENTÍEM ALS OCELLETS CANTANT



ARA FINS I TOT ES DESDIBUIXEN ELS CAMINS



AIXÒ NO ÉS ESCLARISSAR EL BOSC 



TALLANT INDISCRIMINADAMENT


ARRASANT EN LLOC DE NETEJANT


AIXÒ HO DEUEN CONSIDERAR ESPÈCIE INVASORA (TELÈFON DE REFERÈNCIA)


DEPRIMENT, NI ES SENTEN OCELLETS AQUÍ, ARA


RECORDEM QUE ERA AIXÍ


I ARA ÉS AIXÍ


VANDALISME ENCOBERT 


ÉS EL FRUIT DE BRÈTOLS AMB PODER DE DECISIÓ


REFLEXIONEU,
SI EN SOU CAPAÇOS,
ABANS DE DESTRUIR-HO TOT!!!














.