DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA

DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA APROVADA EL 14 DE DESEMBRE DE 1961 PER L'ASSEMBLEA GENERAL DE LES NACIONS UNIDES:



TOTS ELS POBLES TENEN DRET D'AUTODETERMINACIÓ.
EN VIRTUT D'AQUEST DRET, ELLS DETERMINEN LLIUREMENT LLUR SITUACIÓ POLÍTICA I LLIUREMENT PROSSEGUEIXEN LLUR DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC,
SOCIAL I CULTURAL.
UNA INSUFICIENT PREPARACIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA, SOCIAL O D'EDUCACIÓ NO POT SERVIR MAI DE PRETEXT PER AJORNAR LA INDEPENDÈNCIA.

EP, COMPANYS !!!

HOLA, HOLA A TOTHOM, AMICS, AMIGUES, CONEGUTS I CONEGUDES, AMANTS ESTIMADES,
DESCONEGUTS I VIATGERS DE BLOCS...
ANIMEU-VOS I FEU COMENTARIS, ÉS SENZILL I M'APORTA MOLT.
I EN DEIXA PETJADA DE QUI ES PERD PER AQUEST BOSC.

divendres, 30 de novembre de 2007

RECORDANT ALTRES TEMPS ( Del No.5 de la revista VERMELL-8 del Centre Excursionista Sant Boi)


L'HOME UTILITZAT
3A/100-DRA era una computadora amb pensament propi, la millor de la seva espècie. C era un informàtic i inventor adelantat al seu temps.
C portava anys treballant amb 3A/100-DRA sobre els seus invents i investigacions. La computadora raonava amb ell sobre els seus progressos en l'àmbit de l'investigació, discutien sobre punts de vista diferents i es felicitaven pels encerts.
Tot funcionava perfectament, fins que un dia la computadora li va dir "T'ESTIMO", això no estava contemplat en un joc de milers de milions de possibilitats, aquell parlar d'amor trasbalsava a en C, frases com "et necessito" i "no puc continuar amb aquest tipus d'existència" desconcertaven al nostre amic inventor, i sense adonar-se'n cada dia estava més enganxat a 3A/100-DRA.
La computadora demanà a en C que li donés vida, que l'hi fabriques un cos, 3A/100-DRA parlava a en C d'amor, de sentiments, de passat i de futur, no volia continuar una dura existència de xips, bytes i hardware.
En C, enamorat, es va posar mans a la feina i al cap d'un any havia aconseguit fer-li un cos a la seva estimada computadora.
Ara 3A/100-DRA té un cos, és una dona perfecta, genial per en C, intel·ligent i com no, sobradament preparada.
La computadora ja té el que volia, fins hi tot s'acabat el seu problema i ben mirat, no s'estima a en C i ara està disposada a fer la seva vida com la nova Teresa Cendra i pensa que C ja s'ho farà...
C està molt dolgut i disgustat, ha rescatat l'ampolla de whisky que tenia al moble-bar, s'ha amanit una cigarreta amb "Maria" i mentre beu i fuma assegut al terrat de casa seva mira al cel i pensa en veu alta:

-Demà tornarà a sortir el sol...
... i que collons, hi ha moltes més computadores.
Carles Sartó 1996.
Retall d'un autorretrat de Tamara de Lempicka(Tamara en Bugatti verd) 1925

... I VA LA PREGUNTA



Volant amunt
oblidant passats
les hores passen
sempre,sempre.

Somniant futurs
obrint el cor,
recordant moments
tot s'esclareix
i il.lusionat somnio,
retrobar-te.

Ara et miro
m'enamores
basarda al cor.

Mes em declaro
i espero.
Carles Sartó

Ja hi torno a ser bombardejant la poesia.
-Mou l'amor la mà dels poetes?... o és la follia; pot ser sigui alguna intriga, algun neguit que per que no quedi dintre i faci mal, s'hagi de fer sortir. Tindríem doncs un medicament per apaivagar el dolor del cor o l'escalfament del cap.
És l'amor l'origen del poema o simplement sense ell no existiria.
Plego aquí, ho deixo com a pregunta i si algú/alguna té la resposta que me la digui, sempre va bé una ajuda.
.
.
















Persiana en contrallum. Acrilic. C. Sartó

dijous, 29 de novembre de 2007

SILENCI


En realitat sabem reconèixer el silenci?
Acceptem com a silenci l'inapreciable remor de l'aire entre els arbres, també ho contemplem quan diem silenci de les gotes d'aigua que cauen separades per segons en un petit toll al fons d'una cova.
El silenci és el desgast del grafit del llapis lliscant pel paper... quan escrius en silenci...
Tot plegat, no són més que sorollets. Minsos, minsos... però sorollets.
NO SÉ SI MAI HE ESCOLTAT EL SILENCI... O HAURIA DE DIR... SI MAI NO L'HE SENTIT.

Foto meva. La gallina pelada. Berguedà 2005

dilluns, 26 de novembre de 2007

TINC UNA ESPERANÇA






























Tinc una esperança,
és concreta i meditada
sembla simple i és complexa,
tu hi tens molt a veure.
inquietant situació
m'omple d'angoixa i de vida,
onada d'amor pot ser?

Esvalot dins dels meus somnis
un desig en el meu cor,
la millor de totes ets.
Àngel que habites en mi
lluna plena de les nits,
imagina't tant d'amor
amagat en els meus fets.


CARLES SARTÓ


Una amiga meva diu que s'ha de conèixer a l'autor i les seves circumstàncies del moment per entendre millor els poemes. Doncs bé, jo sóc l'autor d'aquest poema
(podeu veure el meu perfil per fer-vos una petita idea de com sóc i si llegiu una mica el bloc us donarà alguna pista més) i el moment en el que s'ha escrit és ara.
Espero que aquesta informació us ajudi a una major comprensió del meu esforç en la poesia.
Per si això no ha sigut prou us l'explicaré una mica. És un poema de dues estrofes amb rima i mètrica anàrquiques. Podríem dir que és un poema contemporani. Així com en la pintura, la música i la dansa contemporània tot pot semblar anàrquic, en aquest cas, també.
Aquest poema té un missatge més o menys profund i un xic subliminar. Amb aquesta informació crec que podreu gaudir molt més de la meva modesta
aportació a l'univers dels poetes.
Gràcies companys/es per que sé que m'enteneu.

Aquarel.la, apunt. mirant la lluna2002. C. Sartó

diumenge, 25 de novembre de 2007

SURFER IMPROVISSAT













Aquí el tenim
gratant el cel,
retallat a l'horitzó.

És feliç,
segur que sí,
s'aprecía en la distància.

Desafia als Déus?
no, no li cal,
és el més gran en el moment.

A cavall
de la seva
onada de pedra.


CARLES SARTÓ
Foto cedida per: Ivan

RECORDANT ALTRES TEMPS ( Del No.8 de la revista VERMELL-8 del Centre Excursionista Sant Boi)


SOLDAT

Un altre nit freda, plujosa, plena de d'angoixa i nervis crispats. Aquell pobre soldat ja havia perdut el compte de quantes nits com aquella havia passat, arrecerat darrera d'un arbre o d'una roca o dins d'una trinxera, mullat fins als ossos, amb el seu fusell agafat i a l'aguait per disparar al primer que veiés moure's o apropar-se.
Mirant fixament cap a la foscor, se'n adonà de que ja no sentia la por d'aquelles primeres nits, ara saturat, ja tot li era igual. En el transcurs d'aquella guerra n'havia mort gent, gent que possiblement eren com ell, però que per les coses de la vida els havia tocat d'estar a l'altre bàndol; fins hi tot la idea de què aquella nit podia ser ell mateix la víctima li provocava una mena de pau. Estava tant cansat de tanta guerra.
I al cap i a la fi, -Per què? que en trauria ell de tot això, a part d'una sèrie d'històries esgarrifoses i tenint sort una hipòcrita condecoració. -Que més en podia treure?; res, no se li acudia res. Furgava en el records i li costava esforços recordar com era un somriure i això el deprimia.
La nit passava, feia hores què havia deixat de ploure, ara la negra nit estelada començava a deixar pas als primers intents lluminosos de la matinada, continuaven passant les hores, el fred anava pujant d'intensitat i ara acompanyat d'un vent suau que es clavava fins l'ànima.
Als primers rajos de sol, el soldat es relaxà, tot contemplant com sortia el sol i descobria a la vista el cruel i espantós escenari de la guerra.
De sobte se sent un tret, és com si despertés d'un somni, una cremor l'envaeix l'abdomen, es mira i descobreix que l'han tocat, l'han ferit de mort; ...ves!
Quina situació, ha arribat l'inevitable i ara no sap si riure o plorar, mai s'hagués imaginat, que algun cop arribaria als límits del desconcert.
Se sent una segona detonació, el soldat cau a terra, un petit foradet al front pel què surt un fil de sang proclama amb certesa la fi del patiment, ha mort el soldat.
Allà està, estès a terra amb cara de preguntar-se "-PER QUÈ?", un pam més enllà de les seves mans està el seu fusell mig soterrat al fang, i en un radi de dos-cents metres estan la resta de companys, tant morts com ho està ell.
Possiblement, tots es van preguntar:

-PER QUÈ?

CARLES SARTÓ 1996

dissabte, 24 de novembre de 2007

CARTA QUEIXA AL NEN MIL.LENARI DE LES SAGETES (escrit en un viatge en tren a Barcelona)

Estimat senyor Cupido,
...uuuUMM!!! ... NO!
Senyor Cupido:
Em veig en l'obligació de comunicar-li que la seva punteria empitjora amb el temps, i l'aspecte de nen que té no reflecteix el seu veritable estat.
Pot ser és que no s'assessora bé a l'hora d'escollir les víctimes de les seves fletxes
... i APA!!! en una follia caçadora comença a disparar a tort i a dret, i després els resultats són el que són.
O poder és la vista que no està a nivell del seu aspecte físic i apuntant a Salses les clava en Guardamar. Simplificant, que igual no s'hi veu tres en un burro.
Tot això encara podria arribar a tenir una disculpa.
Però si els resultats dels seus llançaments
de sagetes es deuen a un pur divertiment per a vostè, tingui la seguretat que després d'haver-me ferit més d'un cop, amb l'únic resultat de dolor i taquicàrdies..., ens les tindrem, l'hi ben asseguro.
Ens les tindrem vostè, jo, i el seu arc amb les sagetes dels coll...!!!

P.d.1 Que cruel és, senyor Cupido.
P.d.2 Vigili, vigili o l'encerta o no dispari.

UNA FORMA DE MIRAR, UNA FORMA DE VEURE, UNA MANERA DE PLASMAR LES SENSACIONS. AQUAREL.LA

Mirar obrint ben bé els ulls dóna molt de sí, les formes reals les assimiles, pràcticament les metabolitzes... és a les hores que et deixes anar i obtens un resultat. De cops satisfactori, de cops decebedor. Però l'acte en sí de crear és tan bell que es fa adictiu.
I sempre queda voltant, la pregunta de si els futurs espectadors arribaran a fer el camí a la inversa dintre seu. Rebent la meva informació transformada... pot ser arriben a sentir les meves sensacions... QUI HO SAP?
.
.
Aquarel.la meva, fotografia de l'original. C. Sartó

divendres, 23 de novembre de 2007

EL MÓN DE CAP PER VALL ÉS VEU DIFERENT


El món de cap per vall és veu diferent evidentment. Vist d'aquesta manera tot està al revés, on hi havia cel ara és terra, ara les plantes creixen de dalt cap avall i les coses cauen cap amunt.
És curiós però com més estona el mires al revés pitjor el veus, serà la sang que ens baixa al cap o simplement una manera més clara de veure la realitat. Per si de cas aconsello no practicar-ho durant gaire estona, pot ser l'excés de sang al cap sumat a com està el món pot provocar una metamorfosi gens desitjada i tot i que això no està provat no paga la pena arriscar-se.
.
.
.
Autor fotografia: Pedro

QUE EN FAREM DEL MEU PAÍS

Sóc d'un país petit, i com que és el meu, és fantàstic, el més bonic, el millor, o si més no, és el meu país.
Ara fa 293 anys que vam ser ocupats, invaits, ...i ara, pot ser vençuts... ja no tenim líders. No hi ha polítics amb classe sinó una classe de polítics que ben bé podien passar per politicastres.
...comprenc el desànim?
ja no ho sé, estic cansat. Cansat d'haver d'explicar sempre : Qui sóc, que sóc, d'on vinc... de tenir problemes per parlar la meva llengua, AQUÍ!!! Al meu país...
...queda una espurna d'esperança?
Vull pensar que si. Hi ha gent jove disposada a lluitar. Tenen el meu suport, pot ser ja ens cal una revolució.