DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA

DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA APROVADA EL 14 DE DESEMBRE DE 1961 PER L'ASSEMBLEA GENERAL DE LES NACIONS UNIDES:



TOTS ELS POBLES TENEN DRET D'AUTODETERMINACIÓ.
EN VIRTUT D'AQUEST DRET, ELLS DETERMINEN LLIUREMENT LLUR SITUACIÓ POLÍTICA I LLIUREMENT PROSSEGUEIXEN LLUR DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC,
SOCIAL I CULTURAL.
UNA INSUFICIENT PREPARACIÓ POLÍTICA, ECONÒMICA, SOCIAL O D'EDUCACIÓ NO POT SERVIR MAI DE PRETEXT PER AJORNAR LA INDEPENDÈNCIA.

EP, COMPANYS !!!

HOLA, HOLA A TOTHOM, AMICS, AMIGUES, CONEGUTS I CONEGUDES, AMANTS ESTIMADES,
DESCONEGUTS I VIATGERS DE BLOCS...
ANIMEU-VOS I FEU COMENTARIS, ÉS SENZILL I M'APORTA MOLT.
I EN DEIXA PETJADA DE QUI ES PERD PER AQUEST BOSC.

diumenge, 25 de novembre del 2007

RECORDANT ALTRES TEMPS ( Del No.8 de la revista VERMELL-8 del Centre Excursionista Sant Boi)


SOLDAT

Un altre nit freda, plujosa, plena de d'angoixa i nervis crispats. Aquell pobre soldat ja havia perdut el compte de quantes nits com aquella havia passat, arrecerat darrera d'un arbre o d'una roca o dins d'una trinxera, mullat fins als ossos, amb el seu fusell agafat i a l'aguait per disparar al primer que veiés moure's o apropar-se.
Mirant fixament cap a la foscor, se'n adonà de que ja no sentia la por d'aquelles primeres nits, ara saturat, ja tot li era igual. En el transcurs d'aquella guerra n'havia mort gent, gent que possiblement eren com ell, però que per les coses de la vida els havia tocat d'estar a l'altre bàndol; fins hi tot la idea de què aquella nit podia ser ell mateix la víctima li provocava una mena de pau. Estava tant cansat de tanta guerra.
I al cap i a la fi, -Per què? que en trauria ell de tot això, a part d'una sèrie d'històries esgarrifoses i tenint sort una hipòcrita condecoració. -Que més en podia treure?; res, no se li acudia res. Furgava en el records i li costava esforços recordar com era un somriure i això el deprimia.
La nit passava, feia hores què havia deixat de ploure, ara la negra nit estelada començava a deixar pas als primers intents lluminosos de la matinada, continuaven passant les hores, el fred anava pujant d'intensitat i ara acompanyat d'un vent suau que es clavava fins l'ànima.
Als primers rajos de sol, el soldat es relaxà, tot contemplant com sortia el sol i descobria a la vista el cruel i espantós escenari de la guerra.
De sobte se sent un tret, és com si despertés d'un somni, una cremor l'envaeix l'abdomen, es mira i descobreix que l'han tocat, l'han ferit de mort; ...ves!
Quina situació, ha arribat l'inevitable i ara no sap si riure o plorar, mai s'hagués imaginat, que algun cop arribaria als límits del desconcert.
Se sent una segona detonació, el soldat cau a terra, un petit foradet al front pel què surt un fil de sang proclama amb certesa la fi del patiment, ha mort el soldat.
Allà està, estès a terra amb cara de preguntar-se "-PER QUÈ?", un pam més enllà de les seves mans està el seu fusell mig soterrat al fang, i en un radi de dos-cents metres estan la resta de companys, tant morts com ho està ell.
Possiblement, tots es van preguntar:

-PER QUÈ?

CARLES SARTÓ 1996