LES EVOLUCIONS NO SEMPRE PRENEN LA DIRECCIÓ QUE UN VOLDRIA

No tinc gens ni mica de ganes d'escalar. Si ma mare m'hagués sentit dir això de ben segur que hagués saltat de joia. Mai hagués dit que arribaria el dia en que sentiria això. Escalar és molt més que pedres i cordes, són companys, és ambient, és sintonia, tot plegat fa l'essència i jo l'he perdut. Potser algun dia un "tatxingorri" amistós me la retorni al cap vespre mentre es pon el sol més enllà de les muntanyes.

Tot evoluciona i no sempre ho fa en la direcció que un voldria. El distanciament m'ha donat certa perspectiva i he pogut fer un cop d'ull al passat més pròxim, he passat els darrers vint-i-tres anys de la meva vida estretament vinculat al Centre Excursionista Sant Boi, i ara sento que és el moment de respirar aires nous, al mateix temps que el Centre anava mutant fins a convertir-se en l'actual CESBOI jo anava perdent afinitat fins al punt que ara el vincle és un fil de romanticisme i enyorança, teixit en el record d'uns temps que possiblement han sigut els més feliços de la meva vida.

Però les coses són així, tot va cap endavant, tot evoluciona, per què tot és com ha de ser. Cal que sigui així per obligar-nos a fer passes que d'altre manera no faríem,  per obligar-nos a avançar i no quedar clavats i immobils en un redord.

Així que seguiré obrint portes, i tancant com menys millor. M'intriga tot el que puc trobar i experimentar...

...de cop tinc certa presa.

ufff!!! ...quines ganes de viure

Una abraçada companys i companyes, ha estat un plaer.